Aquest diumenge, la lectura de l’evangeli de Mateu està treta del que coneixem com “El Sermó de la Muntanya”. Se l‘anomena així perquè l’evangelista, al composar el seu evangeli, situa a Jesús en una muntanya i posa en la seva boca un conjunt d’ensenyaments que també trobem a l’evangeli de Lluc, però amb algunes formulacions diferents, i això és degut a que, mentre Mateu escrivia el seu evangeli pels jueus de Palestina, Lluc l’escrivia per a cristians de cultura grega que tenien una mentalitat diferent. De fet, El Sermó de la Muntanya se l’ha de considerar com una crida de Jesús als qui vulguin seguir-lo. Una crida on revela el que podríem anomenar la saviesa divina de Jesús.
Diu l’evangelista que en veure Jesús les multituds, s’assegué i “llavors es posà parlar i els instruïa”. Veiem, doncs, que les benaurances contenen una instrucció, un ensenyament. Veiem que totes elles comencen amb la mateixa paraula, “Feliços”: Segueixen, per tant, un estil literari emprat ja en altres llocs de la Bíblia, per mostrar que la felicitat veritable prové només de Déu. I, també veiem que no van pas destinades, només, a un grup de selectes, ja que Jesús s’adreçava a una multitud de persones.
Hem de considerar les benaurances com una promesa de Déu, com un do de Déu que Jesús ens anima a assolir-lo i ens instrueix posant-nos un ideal. No diu simplement “Feliços els pobres”, com si per ser bon cristià n’hi hagués prou en no posseir béns materials, sinó que diu “Feliços els pobres en l’esperit”. És a dir, ens demana una cosa encara més difícil: que no posem el cor en els béns de la terra si volem ser feliços.
Aquest esperit d’interioritat propi, de l’evangeli de Mateu, que dóna més importància a les coses de l’esperit que no pas a les coses materials, es manifesta també en les altres benaurances. “Feliços – diu Jesús – els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats”. Jesús no es refereix als qui donen senyals externes de dolor, com ho feien els fariseus, sinó a tots els seus veritables seguidors que veuen amb tristesa com el Regne de Déu costa tant de fer-se present en el nostre món i pateixen pels problemes d’una Església dividida formada per persones que no són tan santes com haurien de ser.
“Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país”. Aquí la paraula humils, sembla que es refereix als qui no s’irriten, els qui defugen tota mena de violència. Aquests són els qui posseiran el país. És a dir, justament a l’inrevés del que pensa el món. Nosaltres, més aviat diríem són que els violents, els qui no tenen escrúpols, els qui no dubten en trepitjar als altres, els qui posseiran la terra.
En resum, Jesús ens ensenya una saviesa, la saviesa cristiana, que no només és diferent, sinó que és radicalment oposada a la saviesa purament humana. És la mateixa saviesa que ressona en el text de la carta de Pau als cristians de Corint que hem llegit avui: “Déu, per confondre als savis, ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre als forts, ha escollit els qui el món té per dèbils”. Realment, Déu té uns camins que no són pas els nostres camins.
Si examinéssim les altres benaurances, hi veuríem en totes elles aquella saviesa tan diferent de la saviesa i la prudència humanes, que hauria de ser la pròpia de tot cristià i que ens donaria l’única felicitat que és possible en aquest món.
Les benaurances, en el fons, són un problema d’amor. Les entendrem molt millor, afegint a cada benaurança una precisió molt conforme a l’esperit de l’Evangeli: Feliços els pobres en l’esperit, per amor; feliços els qui estan de dol, per amor; feliços els pacients, per amor; feliços els qui tenen fam i set de ser justos, per amor; feliços els net de cor, per amor; feliços els perseguits, per amor…Per amor a Déu, és clar.
Si estiméssim millor, sense egoisme, sense fer accepció de persones, llavors començaríem a entendre aquesta saviesa de les benaurances i de tot l’Evangeli tant diferent de la saviesa del món. Llavors comprendríem que la felicitat i la grandesa de l’ésser humà no està en tancar-nos per egoisme, sinó en obrir-nos als altres i sortir de nosaltres mateixos per l’amor i la generositat. Sense amor i generositat no és possible entendre les Benaurances de Jesucrist.
