Especules,
fervorosament,
entre els camps
plens de roselles,
però als vorals del camí
hi creixen maleses.
T’havia agradat cantar
una antiga cançó italiana,
quan feia calor.
Sempre fa més fi
cantar en italià,
però ara no recordes
aquella tornada enganxosa.
Son molts els dies
que encara passes
asseguda a l’andana
de l’estació
recordant el teu nom
i la teva casa.
Ets la mida justa,
el flascó petit
ple d’esperança,
com els teus ulls
quan encara em miren.