Si, d’acord, llàstima, que haguéssim començat a posar el Madrid on ens agrada, tenint com ha tingut el detall d’empatar negligentment i anorèctica al Sardinero amb tanta ànima com va demostrar davant el Llevant. I si el refli… en fi. El cas és que hem vist un partidàs, i que ha estat tan i tan divertit i apassionant, que fins i tot gairebé perdonem el resultat.
La cosa ha anat d’allò de posa un lateral que corri a fer d’entre interior i extrem, i si troba forat ens tornarà bojos, al punt de fer-nos gols a pròpia porta; hi haurà qui us digui que això és a causa del 3-5-2 agosarat que jugàvem, tot recolzat en Mascherano Puyol i Abidal… però jo diria que veure-ho així és posar el carro davant dels bous, i que no tot es resolia endarrerint Alves, i no hi havia calma per l’empat que Pedro executava a la tornada de l’autogol d’Abidal, que el València jugava molt ben organitzat, creient-s’ho, contraatacant amb ordre i disputant la possessió, eixugant-nos Xavi i Cesc, aturant-nos Alves. I per això el seu segon gol va venir a ser la repetició del primer, aquest cop executat per un interior contrari, que sempre fa menys pupa a l’orgull.
La part fàcil era tan òbvia que fins i tot els i les guardioles del twitter la cantaven: endarrerir Alves, però la genialitat no era tan previsible: Adriano i Villa, a peu canviat, que necessàriament obririen el camp (que pel centre seguíem tenint eixut pel treball infatigable de dos monstres: Costa i Ever, aquests els han salvat l’empat), i treure al cap de poc Thiago, que la pilota circulés a més velocitat malgrat el pes de les cames i que Xavi reprengués l’organització de les sortides.
El míster contrari, que tampoc és un enze, va fer el que li calia: preveure que s’anirien desfondant, i va fer canvis per injectar oxígen, i de fet se’n va sortir, que ni la genialitat de Messi (que ahir mig adormida va donar les passades de dos gols) ni la sort no van comparèixer, ai las, abans que el refli xiulés. No sempre hi ha aquell xic de sort. La sort és nostra de veure aquesta meravella de Barça: aquest Barça és tan bo que fins i tot t’agrada quan empata (quan empata així).
