Per mal que faci a l’amor propi, un dels desitjos més grans de les dones és la voluntat de control i possessió. El domini dels impulsos és segur un invent femení. Abans de cedir, el càlcul fred i la necessitat de manar deixen en segon terme qualsevol mena de sentiment noble o sincer. Quan una dona cedeix per impuls i deixa de racionalitzar la realitat, probablement se’n penedeix després. Per això les màscares que es creen les dones acostumen a ser més treballades que les dels homes, que es limiten a ser protectors o vulnerables segons convingui. A les dones, en canvi, res no els produeix plaer més gran que fer-se única i imprescindible sense perdre mai el control. A l’Anaïs se li va escapar el primer home que necessitava i desitjava, el seu pare, i potser tots els que van venir després en van patir les conseqüències.
Les més de 35.000 pàgines de diari que va escriure no són precisament l’antítesi de l’egocentrisme, però tot i ser recargolada i vanitosa, té un magnetisme molt difícil de resistir. La introspecció és meravellosa, i feia temps que no m’ho passava tant bé violant la intimitat d’algú. Que sempre fugi del realisme –“perquè és àrid i limitat”- i se senti empesa a la poesia és perquè no té prou força per als fets. De l’obra de Miller (amant breu i amic etern) en diu “massa acció per a mi. No la digereix. Jo contemplo la seva vida conscient que mai podré ser d’aquesta manera, ja que el pensament i la necessitat de comprendre el que estic vivint em frenen de l’acció.” Una opció lluny de ser criticable, personalment pagaria una fortuna per poder-me explorar a mi mateixa com ho fa l’Anaïs.
Labreu edicions acaba de donar llum a la segona Anaïs Nin de la seva col·lecció, la primera és “una espia a la casa de l’amor” i aquesta última “dins d’una campana de vidre”. És un encert caure en l’univers Nin, que per complex no sóc capaç de descriure, però puc dir que l’estil és hipnòtic i l’espai privilegiat, reforçat per la magnitud del mite que va aconseguir crear. La màscara de l’Anaïs és una de les més treballades de la literatura femenina, amb un personatge de gateta dramàtica, tendra i vulnerable del qual no acaba d’estar mai del tot satisfeta. Però la inestabilitat és la seva decisió, des del principi va deixar escrit: “la vida normal i corrent no m’interessa, només busco els moments forts”.
Dins d’una campana de vidre – Anaïs Nin
Labreu Edicions
