S’ha especulat molt sobre el tipus de relació que hi havia entre Jesús i Maria Magdalena. Hi ha com una mena d’intuïció que funciona quasi com una evidència: un home i una dona alliberats, tan a prop l’un de l’altre, sembla impossible que s’hagin limitat a una relació purament espiritual. Aquestes especulacions tenen el mateix valor històric que J.J.Benítez explicant l’ascensió del Senyor a “Caballo de Troya” dient que va ser abduït per una nau nodrissa. Tot i això…
El que no és una simple especulació és afirmar, a la llum dels evangelis, que l’estimació entre Jesús i Maria Magdalena va ser corporal en la mateixa mesura que espiritual. O dit d’una altra manera, va ser tan corporal perquè va ser tan espiritual. Però això li passava a Jesús amb Maria Magdalena i amb tothom, només que ella era dona i sembla que amb una més que notable presència corporal.
El fet és que Maria Magdalena va ser la primera en anar al sepulcre -«quan encara era fosc», diu el text-. Us n’estranyeu? Qui desconeix encara la importància del cos? Penseu que és una bajanada que l’Església no beneeixi el costum cada cop més estès d’escampar les cendres dels difunts, sinó que s’enterrin o es conservin totes plegades? Penseu que ho fa per mantenir els cementiris? El cos és important perquè l’amor no és diví ni definitiu si no és corporal, i ni que siguin cendres, allò ha estat la persona i ho tornarà a ser quan els cossos ressuscitin el darrer dia; què caram!
Maria va estimar Jesús tot sencer, com estimem tots quan estimem de debò, sense separar l’ànima del cos. Quantes vegades s’havia entretingut en les seves mans quan parlava gesticulant, quan dibuixaven en l’aire una porta, un camí o un camp ple d’espigues de blat? Aquelles mans fortes que s’entretenien dibuixant al terra mentre uns homes furiosos l’acusaven d’adulteri i amenaçaven amb lapidar-la. Aquelles mans que la van agafar per les espatlles i la van redreçar per sempre més: «ningú no t’ha condemnat?»
Aquells peus que ella havia ungit amb llàgrimes i eixugat amb els seus cabells, mostrant tant i tant d’agraïment, sense preocupar-li el judici dels altres que no entenien com és que actuava d’aquesta manera: «els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima tant.» Aquella veu que l’extasiava i aquell esguard que la despullava sempre, però no per fora sinó per dins, que és una nuesa molt més radical.
Aquell cos nu que va quedar definitivament descobert a la creu, com un vel que s’aixeca, com un mantell que s’esquinça, com un retall dolorosíssim del que la vilesa humana és capaç de fer amb els cossos d’aquells que no és capaç d’estimar.
Tot el seu cos era Ell i és per això que Maria Magdalena va necessitar anar al sepulcre quan encara era fosc, per embalsamar-lo, per acomiadar-se de l’únic que li restava d’aquell cos que havia estat Ell… D’aquesta manera, des de l’anhel del cos i la impaciència, Maria anticipava el que més tard proclamaria Melitó de Sardis des de la fe i l’exultança: «Ell ressuscità d’entre els morts i féu ressuscitar l’home de la pregonesa del sepulcre.»
