Per Joan Safont
Qui era Mossèn Armengou, autor de Justificació de Catalunya?
Mossèn Armengou era capellà que es va enterrar en una ciutat petita, un poble, i allà va anar fent la seva obra de predicació, evangelització, però va procurar arribar més enllà. Però més enllà de Berga i del Santuari de Queralt no hi podia veure gaire més.
L’obra d’Armengou, què suposa?
És un canvi de perspectiva. És a dir, és parla del futur i del futur només se’n pot parlar com a previsions o profecies. Però les profecies són problemàtiques, perquè moltes es fan després del fet. Armengou viu als anys quaranta, una època molt dura per un capellà conscient, que estava envoltat del nacionalcatolicisme, i que era catalanista. I això, era difícil.
Fins que va descobrir que el text de l’Apèndix a la Justificació de Catalunya era de Joan Fuster, qui es creia que n’era l’autor?
En primer lloc, era un text anònim i, per tant, si no tenia nom podien ser un com diversos, els autors. Doncs, en principi, no se sabia si era un autor o una autora, o diversos. Després de la mort de Franco, tothom podia dir que hi era i que havia estat ell.
Hi ha hagut atribucions o autoatribucions?
Sí, laudatòries. Però, abans del 1975 fer una cosa com aquesta podia suposar presó i ningú tenia ganes de dir, “ho he fet jo”.
I quines van ser les pistes que van portar a pensar que podia ser obra de Fuster?
Això va ser als anys seixanta, amb una clandestinitat bastant extensa. I la Justificació va arribar a més de mil persones molt assabentades. I allà es veien dos textos molt diferents. És com l’Evangeli de Sant Joan i l’Apocalipsi, que encara que són atribuïts tots dos a Joan, són ben diferents. I es podia observar que una part era d’un autor i una altra, de l’altre.
Pel que fa a la distribució, devia ser complicada essent clandestina?
Era clandestina però professional. Si més no, semi-professional. Hi havia una gent molt organitzada, amb material i magatzems i sistemes de transport. Dos mil exemplars d’un llibre ocupen una habitació més aviat gran. I la Justificació es va guardar durant deu anys, en alguna banda. Vol dir que hi havia unes possibilitats.
Com entra en contacte Joan Fuster amb el text de la Justificació primigènia d’Armengou?
És una gran pregunta. A hores d’ara encara no se sap. Fuster havia fet un escrit, un material com se’n deia, per a que s’utilitzés per fer articles, resums, idees… I en algun moment, no en Fuster, sinó en Joan Ballester – que dirigia tota una xarxa subtil i molt gran que arribava des de Washington fins a les taules dels despatxos de l’Ajuntament de Barcelona -, va pensar que seria bo ajuntar tots dos textos, el d’Armengou i el de Fuster.
Quins punts d’unió tenen ambdós textos?
El d’Armengou parla de Catalunya com a quatre províncies. L’altre comença per dir “La Nació són els Països Catalans”, on hi ha el Principat, el País Valencià, les Illes i el Rosselló, que després se’n va dir Catalunya Nord. Això és completament diferent. Per tant, quan un diu “Catalunya” vol dir quatre províncies i hi ha coses que es poden afirmar sobre Catalunya que no funcionen a la resta de Països Catalans.
I aquest ús del terme “Països Catalans” és una bona pista que porta cap a Fuster…
Exacte, sobretot perquè s’usa als anys seixanta. Als setanta hi havia prou gent que coneixia Joan Fuster i el podia imitar.
Van tenir alguna relació, Armengou i Fuster?
Bona pregunta! Van arribar a parlar ells dos sols, de la Justificació? En grup potser sí, però si tu estàs amb un altre i no et coneixes, intercanviaràs frases de cortesia. I això és diferent de tancar-se tots dos sols. No sé si mai van arribar a trobar-se a soles. Van sortint detalls, sobretot documents, perquè amb la memòria personal és possible equivocar-se. Jo mateix els ho vaig arribar a preguntar a tots dos i no en van voler parlar?
No?
En Joan Fuster em va dir, concretament, “no interessa”. És a dir, que no continués per aquest camí.
I li va preguntar si era seu el text?
No. El que li vaig preguntar és si coneixia un mossèn de Berga. I és quan em va dir “No interessa”, no estic disposat a parlar d’això. Vaig tenir prou relació amb Fuster com per preguntar-li.
I al món fusterià, com ha rebut la descoberta?
El món fusterià, per exemple el que fa obres completes, no sé si va arribar a conèixer el Fuster dels anys cinquanta i seixanta, que és el més interessant. Perquè quan un ja és una personalitat pública fa el que li toca, però als seixanta va ser un intel·lectual perseguit, que no tenia feina a València i que vivia de fer articles per La Vanguardia.
Quin paper hi juga Mossèn Ballarín, en tot això?
Cap a l’any 1960-1961 l’envien a Berga, a Queralt. I és troba, immediatament, amb Mossèn Armengou, que està molt vigilat, molt aïllat. I fan festa! A més, en Ballarín és una persona extravertida i, en canvi, l’Armengou no ho era gens. Per tant, es converteix en l’agent d’Armengou de cara al món exterior.
Què suposarà la publicació de l’Apèndix que vostè ha editat?
Cal tenir en compte que són trenta pàgines de llibre, potser poca cosa, però és el pensament autèntic de Joan Fuster. Del Fuster d’abans del 1975, i tot el que va escriure abans, oficialment, va passar per la censura que retallava, desfigurava o simplement canviava. Aquest text, doncs, és l’autèntic Fuster. La clandestinitat, estar a sota terra, permet tenir llibertat i veritat, almenys fins on és pot arribar. I això és importantíssim.
Quins projectes té, ara mateix, en marxa?
En primer lloc, tornar a editar les obres completes de Mossèn Armengou i tornar a oferir-les al poble. I, alhora, esperar que es publiqui el dietari – la Crònica menuda de la ciutat de Berga – que és un escàndol que encara no s’hagi editat!
