No fa gaires dies que Herrero de Miñón presentava a Barcelona una proposta de tractament del conflicte Catalunya/Espanya, en base a un gran “Pacte d’Estat” que hauria de passar per la que ell denomina “mutació constitucional”. Segons Herrero, una relectura oberta de l’actual text de la Constitució permetria reconèixer i garantir la singularitat nacional de Catalunya blindant les seves competències centrals –economia, fiscalitat, educació, cultura, llengua, infraestructures-, sense haver d’obrir cap procés de reforma de la Constitució.
És pertinent recordar que Miguel Herrero és un dels pares de la Constitució espanyola, catedràtic de Dret Constitucional, i membre permanent del Consell d’Estat. Es tracta, per tant, d’una posició altament qualificada i, a parer meu, la més intel·ligent que s’ha presentat a Espanya des dels inicis de la democràcia respecte a la qüestió catalana. Una posició que mereixeria un homenatge o almenys un elogi públic de tots els qui desitjarien que la racionalitat governés la vida política dels pobles.
El més extraordinari, però, és que aquest diagnòstic d’Herrero de Miñón, i el corresponent tractament del tema, es remunta a la dècada dels anys vuitanta. En aquella època –en què Herrero pertanyia al Partit Popular- ja presentava una proposta revolucionaria d’autèntica refundació de l’Estat, d’abast molt més transcendental que la que ara posa sobre la taula. Llavors aquest catedràtic ja afirmava sense reserves que calia adaptar el marc polític per tal que Espanya fos el que era: una realitat política plurinacional. A Catalunya li pertoca –continuava dient- regir lliurement la seva vida interior i participar en la direcció de l’Estat basant-se en la seva naturalesa de nació. Herrero preveia que el camí per a assolir aquest objectiu seria llarg i dificultós. “Exige –escrivia- en primer lugar reconocer formalmente que Cataluña es una nación titular de derechos originarios e inderogables”. I, a més –deia- postula una relació pactada amb l’Estat, que garanteixi el que li és propi i que articuli la participació en allò que és comú. “No se trata –afirmava en conseqüència- de subsumir unas naciones sin Estado, calificables de històricas, culturales o lingüísticas, en el Estado de otra nación, sino que se trata de hacer a las distintas naciones copropietarias del Estado común”. En conclusió, Herrero de Miñón, fa més de trenta anys, ja veia amb claredat meridiana quina era la fórmula, l’única adequada i capaç de salvar la cohesió hispànica.
Avui, abril de 2014, una refundació de l’Estat com la que sostenia, i penso que encara sosté, aquest puntal del Consell d’Estat, equival a una reestructuració territorial en base a les nacions que coexisteixen –però que no conviuen- a Espanya. La qual cosa implica l’enterrament del predomini de Castella, la nació fundadora, directora i administradora de l’Espanya uninacional que s’ha imposat sobre les altres. Sobre Catalunya, en particular, des de 1716, any dels Decrets de Nova Planta.
Penso que els dos partits polítics que avui tenen la possibilitat de conduir el timó de la nau espanyola no tenen cap interès de refundar Espanya. Entre altres raons, perquè els afecta una miopia política monumental i tenen, a més, un concepte molt restringit de la democràcia. Si els treiem de la uniformitat, es desorienten i demostren una absoluta incapacitat creativa. Només conceben el manteniment de la unitat d’Espanya amb el fuet del domini i amb el xarop de la imposició.
En conseqüència, essent les coses així, Catalunya està condemnada a no assolir mai la seva plenitud nacional en el marc espanyol. Només li queda l’alternativa d’establir-se pel seu compte i risc.
