Amb el rerefons de la guerra al Pròxim Orient, el ridícul de la UE en el conflicte ucraïnès davant un Putin que juga amb les armes del gas i la força de les minories russes, i de la debilitat actual dels Estats Units en l’escaquer geopolític, l’estat espanyol no deixa de moure els seus peons a totes les cancelleries, amb pressions i campanyes diplomàtiques, aconseguint posicionaments negatius per part de Merkel o d’alguns comissaris europeus. La Generalitat esmerça esforços i cèntims amb assessoraments internacionals de consultores de prestigi i assoleix alguns èxits en actors de renom dins l’opinió pública global, com el Financial Times, el New York Times o la CNN. Cap novetat: allà fora ningú ens espera, i alguns no ens volen.
Més a prop, a Espanya, un grup d’intel·lectuals, d’aquells que no són capaços de posar-se d’acord per reclamar la fi de moltes injustícies del món, es posen a tremolar davant la urna que demanen el 80% dels catalans i s’uneixen per exigir que no es permeti que votin i que ni tan sols es parli políticament d’aquesta opció, com si posar en qüestió la unitat espanyola a Catalunya fos el pas previ cap a la repressió o la tirania d’uns quants sobre els altres. El govern espanyol diu que sembla que hi haurà reunió amb Mas, però no la concreta i, tant el president Rajoy, com la seva vicepresidenta, són absolutament contundents reafirmant que la consulta no és tema de negociació en la propera entrevista i refreden qualsevol tipus d’expectatives. Mentrestant, el flamant nou secretari general socialista, Pedro Sánchez, s’afanya a reblar la professió federalista del seu partit i a proclamar que ha de començar el temps de l’acord i la negociació per a la reforma constitucional que necessita Espanya.
A Catalunya, Miquel Iceta torna a posicionar el PSC després del terratrèmol de la dimissió de Navarro i deixa clar que està on estaven fa trenta-cinc anys: no discutiran el fet que Catalunya sigui una nació, però batallaran perquè Espanya no es trenqui, mentre que Òmnium i l’ ANC engeguen la campanya de mobilització “Ara és l’hora” fins el dia de la consulta.
I és que abans del parèntesi estiuenc que comença, s’escalfen motors i s’intensifiquen els posicionaments envers el 9-N. Tothom sap que haurà d’aguantar ferm i que la tensió esberlarà algunes coses i algú pot prendre mal. En qualsevol cas sembla clar que amb la convocatòria de la consulta i les mobilitzacions que es preparen tindrem una tardor calenta que comprometrà la direcció del procés i el seu futur a curt i mig termini. Malgrat tot només hi ha una cosa clara: si els catalans volem, podem.
