Quan aquest article surti, dia més, dia menys, per la Diada del tricentenari, Catalunya haurà sortit una vegada més al carrer i haurà demostrat al món que la voluntat de sobirania pròpia del nostre poble no és cap foc d’encenalls. La “V” a Barcelona és el senyal de sortida per la part més difícil de la cursa d’obstacles que els catalans s’han imposat ells mateixos per pròpia voluntat, i no tinc cap dubte que l’assistència del poble a la V correspondrà a les esperances dels organitzadors i potser fins i tot les superarà. Que la projectada senyera de gairebé 12 km. surti més o menys bé és anecdòtic. El que comptarà serà que els 12 km. s’omplin amb escreix.

Cal que no oblidi ningú que el simbolisme d’aquesta V s’ha de traduir en una actitud permanent dels catalans: la de (com fan els nostres castellers) formar una pinya sòlida al voltant dels nostres dirigents, per tal que puguin aixecar la torre de la nostra independència, i que el dia D (quan sigui que arribi) l’enxaneta (que no serà un nen sinó el cap polític que llavors tinguem) pugui desplegar la bandera estelada del nou estat.

Com va escriure Carme Forcadell, a l’EPA del 3 proppassat, la legitimitat no la determina cap tribunal sinó les urnes. Sense legitimitat, tota legalitat és buida de contingut. A Catalunya la legalitat catalana té legitimitat; l’espanyola no en té cap. És un nus que no es podrà desfer i que s’haurà de tallar com va fer Alexandre a Gordion. I el nostre govern i els nostres partits no podrien fer-ho si nosaltres, el poble, els hi falléssim. Aquesta és la gran esperança tant dels que volen que Catalunya segueixi sent una comunitat autonòmica espanyola, asfixiada i ben lligada al seu corralet, com dels somniatruites que persgueixen fantasmes federals o confederals. En aquesta etapa cal tenir sempre present que (com molts no es cansen d’avisar) el perill més gran potser no vindrà tant des de l’estat espanyol (tot i que aquest jugarà tan brut com pugui), sinó dels porucs i dels aixafaguitarres, dels ressentits i dels cagadubtes a casa nostra, dels que, pels motius que siguin (interessos personals, por de violències, ressentiments partidistes i dogmàtics) posin contínuament pals a les rodes del procés o almenys ho intentin.

En tenim ja una mostra des de fa prou temps en la desconfiança que volen escampar molts envers el president Artur Mas. Faci el que faci aquest, sempre hi ha qui diu que en Mas no és de fiar, per això, o allò, o el de més enllà. Que diu que el 9-N es farà la consulta perqué estará emparada per una legalitat catalana, encara que aquesta sigui discutida per Madrid? Ja veureu, diuen, com després se’n desentén amb un encongiment d’espatlles. Que diu que qualsevol decisió fonamental que es prengui després, es farà previ acord amb les forces que donen suport a la consulta? Ja veureu, diuen, com després va a la seva i es posa d’acord amb Madrid per poder seguir al poder més temps. I amb aquest argument els seus detractors ensenyen la própia cúa de palla. això seria el que farien ells si fossin al seu lloc. Però no el que faria en Mas.

El President ha dit ben clarament que una vegada aconseguits els objectius del procés de transició nacional, deixará el seu lloc (i potser fins i tot la política). Per què pot creure hom aquestes paraules seves? Hi ha més d’un motiu. Per a qualsevol polític la càrrega anímica i el desgast físic que representa per ell aquest període catalá històric, és descomunal i molts dels seus detractors no serien capaços d’aguantar-lo. Això ja seria un motiu creïble. A més en Mas és un home que en darrer terme posa la família per davant de la política, com explica Pilar Rahola al seu llibre sobre Mas (cosa que Jordi Pujol, segons Rahola, havia d’admetre, però que li costava de comprendre). El dia que Mas pogués deixar a un successor el govern d’una Catalunya sobirana podem dir que hauria de fer-ho per pur instint de supervivéncia personal, per regenerar-se de l’esforç brutal que representará per ell el lideratge de Catalunya sobretot en aquests mesos vinents.

 Els contraris interns i externs s’acarnissen amb Artur Mas perquè és el cap més visible del procés català. És clar que també ho fan amb Forcadell, Casals o Junqueras, peró amb en Mas creuen atacar el pal de paller de tot plegat i que si el fan caure creuren que tot el procés se n’anirá en orris. Tots sabem que això no és cert. Amb Artur Mas tenim ara un estadista de talla, un polític absolutament idoni per dirigir i catalitzar el procés. Peró ja sabem que la força decisiva és la de tots nosaltres plegats. Els que retreuen a en Mas que no parlés d’independència molt més aviat, obliden que com a bon polític que és, amb gran sentit de responsabilitat, no podia expressar, com a representant de Catalunya, res que no correspongués a la voluntat d’una majoria social de la població. En el moment que aquesta voluntat ha estat clara, en Mas ha quedat en llibertat per convertir en acció política allò que abans només havia pogut ser una convicció personal. I ho ha fet de manera decidida, intel·ligent i ponderada.

Això, però ja ho veurem a ben segur, no privarà els seus detractors de mirar de seguir-li segant l’herba sota els peus. Tota la gentussa de “Manos limpias”, de ” Sociedad Civil Catalana” (dos models exemplars de cara dura a l’hora de triar nom) i altres grups semblants, i totes les clavegueres de l’estat miraran d’omplir Catalunya amb la seva brossa mental. Deixem-los bramar i anem a la nostra. parlem i escrivim serenament, amb arguments i no amb brams d’ase. Donem suport a tots els que fan la feina sacrificada de convèncer els indecisos, d’explicar a l’estranger la veritat del que passa a casa nostra, dels que contraposen la nostra voluntat oberta de concòrdia, a l’odi i als exabruptes dels que ni ens entenen ni ens volen entendre.

Jo, per la meva part, un catalá vell, però amb el cap clar, tinc tota la confiança en els que dirigeixen el procés sense mirar d’aigualir-lo. I això és el que crec que hauria de fer tothom, mentre no hi hagi proves clares de que no s’ho mereixin. I de moment no en veig cap. Ara. cap el 9-N. I després ja veurem quin camí cal triar a la nova cruïlla. Fem pas per pas, i deixem bordar els gossos.