Com qui no vol la cosa ja ha passat una setmana del 9 de novembre que marcarà, esperem, les nostres vides, i passa un dia històric més al marcador dels encerts col·lectius de la nostra nació. I els catalans, -sobretot aquells que ja en tenim el pap força ple de dies històrics viscuts com per atabalar als nostres néts i que tot el que volem és un país normal amb els problemes normals d’una Europa que prou feina té a anar passant- que volem deixar de ser nacionalistes, sobiranistes, independentistes i secessionistes, per a ser ciutadans d’una Catalunya que no sigui ni millor ni pitjor que cap de les seves nacions veïnes, restem amb l’alè contingut per quina serà la propera convocatòria a la que, no pateixin, tornarem a assistir i col·laborar per a que torni a vibrar el món amb el cas dels catalans. Perfecte. Però ara és moment que els nostres dirigents es defineixin, es recomptin, i, si pot ser, es reagrupin. Espanya no s’està tant dontrancredista com aparenta, i aviat sonaran,-ja es van escoltant- els clams de sirena que Iceta, Duran i Herrera atendran com un sol home per a retenir-nos amb l’esquer d’una nova constitució. Haurem de demostrar si hem après que aquesta pantalla és la de la trampa a Macià els anys 30 del segle passat, la que va del Pacte de Sant Sebastià, passant pel gloriós 14 d’abril i el menys digerible 17, i arribant a la readaptació regionalista d’un Estatut, el de Núria, el votat i referendat (els sona, oi?), per a sotmetre’l a la fèrula de la Constitució de la Segona República espanyola del 31. Som aquí: o un nou dia de la marmota reformadora d’Espanya o demostrar que hem après la lliçó. Esperarem que els nostres representants segueixin fent-se dignes de Catalunya. El què i el com ja el saben ells i és força clar, el qui el defineix segons s’alineïn per la dicotomia que la història els proposa. Tot seria més fàcil si es pogués preguntar directament a la gent, no cal dir-ho. Però mentrestant, aquí ens tenen: tossudament alçats, tossudament contents.
