Ja sabem com les gasta l’Estat amb el tractament del català. Aquests dies en tenim noves mostres, amb nous atacs al model d’integració social i èxit pedagògic contrastat que hem sabut construir al nostre país. Cal recordar que no hi ha un dret dels pares a escollir la llengua vehicular en l’ensenyament sinó un dret a acabar l’ensenyament obligatori amb coneixement per part dels alumnes de les dues llengües, com així succeeix amb l’actual model. La forma d’arribar a aquest nivell de competència lingüística és una qüestió pedagògica que correspon al departament d`ensenyament i les escoles determinar. No és una qüestió jurídica ni de quotes, ni se’n pot derivar l’absurda imposició a una majoria d’alumnes de la classe d’un percentatge determinat en cada llengua. Tot plegat està clar que no respon a raons pedagògiques sinó a clars i fracassats intents de trencar un model de convivència exemplar.
Però és important fer palès que l’esperit, fonamentat en l’ADN castellà, que inspira aquesta estratègia, es manifesta també de forma subtil, especialitzada i menys coneguda, dia a dia, en multitud de resolucions administratives, clarament discriminatòries en relació a la nostra llengua, que teòricament també ho és de l’Estat. La immersió funcionarial, en tots els poders de l’Estat, en laminar i discriminar el català és constant i arriba als més petits detalls, el que mostra que respon a una inèrcia natural i una força tendencial que la fa insuperable i irreversible. La única solució ja la sabem. La resta, cansa i desgasta massa.
Un recent exemple del nivell de detall al que arriba la seva “immersió castellana”:
El “Instituto Nacional de Administración Pública” (INAP), que depèn del “Gobierno de España. MInisterio de Hacienda y Administraciones Públicas” acaba d’anunciar la convocatòria del “Premio INAP 2015 para tesis doctorales que aborden las tendencias de reforma en la Administración pública desde las Ciencias Sociales o Jurídicas. Podrán concurrir a este galardón las tesis defendidas en cualquier Universidad Española entre el 1 de enero de 2014 y el 30 de junio de 2015 habiendo recibido la mención de cum laude. Además, deberán estar escritas en español y ser inéditas hasta el momento de la publicación del fallo del jurado, previsto para el último trimestre del año.”.
Un es pot preguntar perquè l’Administració de l’Estat, el Ministerio de Administraciones Públicas, que admet que es presentin al premi tesis doctorals defensades en qualsevol universitat de l’Estat, exigeix que estiguin escrites en “español” i n’exclou les escrites en altres llengües oficials en el territori on estiguin aquestes universitats ?. O és que les escrites per exemple en català, llengua de l’Estat que aquest té també el deure de respectar i protegir, es presumeix que gaudeixen de menys rigor o interès acadèmic o no poden tenir la mateixa utilitat pràctica? O és que la dotació del premi surt d’impostos que no paguem els català parlants?
Com pot veure’s, la imposició de la llengua de l’imperi arriba als racons més insospitats.
Naturalment, ells sempre parlen de “lengua española”, prenent referències polítiques i no de “lengua castellana”, en base a un origen històric-geogràfic, perquè paradoxalment mentre volen que els catalans siguem espanyols, resulta que per a ells la nostra llengua no ho deu ser. Darrera els mots, doncs la llibertat.
