Com deia a l’article anterior del dia 7 de juny, “Nous governs, vella intransigència”, la majoria dels informadors alemanys (per sort no tots) veuen ja per al futur del conflicte català perspectives de color de rosa. Un temps de calma durant el qual moltes coses es poden tornar a encarrilar. Sovint hom s’ha de meravellar que professionals de la premsa tinguin tanta palla a l’ull, que no es prenguin prou seriosament la seva responsabilitat davant els seus lectors pel que fa a la veritat d’allò que diuen.
Tant si consideren un gest de gran magnanimitat que Sánchez hagi fet el que era la seva obligació, després de l’aixecament (provisional?) del 155, és a dir, tornar el control dels pagaments a la Generalitat; com si creuen les vagaroses prometences de reformes federals de la portaveu del govern; com si creuen que l’oferta de diàleg de Sánchez “dins del marc de les lleis vigents” sigui més d’allò que realment és –un núvol de fum per anar passant temps. Massa gent s’entesta a veure senyals de bon temps allà on només hi ha esforços per camuflar que seguim en temps de borrasca. Una borrasca que té més senyals de convertir-se en un huracà que no pas d’amainar aviat.
Ah, gairebé m’ho hauria deixat, perquè és per posar-se a riure… o a plorar. Un “senyal d’acostament” diuen que és que Sánchez hagi nomenat dos ministres catalans, quan precisament el nomenament de Borrell és gairebé una declaració de guerra sense atenuants. I quan hom ha de suposar que tots els disbarats que diu el noi de la Pobla de Segur tenen el vistiplau del seu ‘jefe’, que així ha posat de relleu la seva actitud bel·ligerant real, que no té res d’aires de concòrdia, sinó dels eterns vents de “ordeno y mando” que sempre ens venen de garbí.
A tota aquesta gent que sembla que dugui ulleres de sol a mitja nit no li deu agradar gaire el que ha començat a fer el govern Torra reconstruint estructures que el 155 havia intentat destrossar. I tots plegats, institucions oficials i de la societat civil, i tots i cadascun dels ciutadans, hem de seguir el seu exemple i fer allò que cadascú pugui per demostrar a aquests corresponsals plens de prejudicis i d’ignorància (i en conseqüència a tothom) que van molt errats de comptes. En aquests mesos vinents hi haurà prou ocasions per fer-ho. Manifestacions massives o merament locals a favor de la república (que vol dir a favor dels presos, dels exiliats, de protesta contra qualsevol intent d’Espanya de tornar a intervenir Catalunya, etc.). I els partits (i repeteixo el que deia el dia 6 de juny aquí a El Matí) han d’aconseguir un grau mínim d’entesa que permeti fer llistes conjuntes (Front Republicà) per totes les eleccions que vinguin. Locals, europees o espanyoles.
Perquè són temps de borrasca. Temps d’unir esforços per no deixar que el vaixell quedi desarborat o s’embarranqui als esculls que ens posen els contraris.
Són temps de borrasca i ningú no es pot quedar tranquil·lament sota coberta dormint a la seva hamaca. Ítaca és encara lluny i només hi arribarem si ens donem tots la mà (o almenys tants com sigui possible) i fem que el timó i els rems facin la seva feina.
