Visc immers en un món de sorolls: aparells, obres, remor ambiental, tertúlies, restaurants. Aquest és un país de sorolls excessius. Segurament és una qüestió d’educació. No sé si sempre cal fer tant soroll per desenvolupar activitats humanes… acaba d’arribar un cotxe amb les finestres obertes i la música a tota pastilla. Després de deu hores d’obres allà on abans hi havia bosc no està malament, oi?
Penso que pot ser un símptoma. De manca de respecte per l’altre. Potser, tots plegats, després de tant de soroll no sabem ben bé allò que fem, o el perquè, com una mena de “soroll per no res” shakespearià, que esdevé innecessari o potser no, potser és totalment necessari per descentrar el personal. El descentrament ens porta a la confusió i a no saber ben bé què ens passa.
Segueixo aquest fil de pensament i em ve al cap que la política s’ha convertit en part en una mena de discurs o relat a base de soroll, que només agrada o pot ser suportat per la pròpia parròquia, i tot en el marc d’un màrqueting ben orquestrat. Les estratègies substitueixen els principis si és que n’hi ha. I tant si n’hi ha com si no, els partits se situen com a oposició els uns al altres, no a idees, sinó al servei d’elits de poder no sempre confessables. La idea d’enemic, sense cap “fairplay” substitueix la d’adversari, i el discurs de la “postveritat” s’implanta al bell mig de l’àgora pública, com s’esdevé avui a casa nostra.
Però el soroll ambiental, que dificulta la comunicació humana plena, ens afecta tota la vida. La incertesa generalitzada, la precarització cada cop més gran de les condicions laborals, el discurs de l’odi, la globalització de la indiferència, l’agressivitat encara que sigui amb una expressió simpàtica per alguns, ens menen a un col·lapse com a societat. Penso que ens han portat fins aquí, com en tot. No hem decidit el tipus de societat ni el model de persona dominant. Ens porten per on volen com si fos un sisme permanent… ara toca seguir els patrons que hom imposa amb el gran objectiu de massificar-se! Fer vacances com a oci viatger, consumir el més i millor que es pugui, tatuar-se per mostrar algun vincle fort al món…
Pel que fa a Catalunya, el constitucionalisme inquisitorial espanyol, l’odi al nacionalisme català i per tant encara més a l’independentisme, ens ha portat a un debat no racional, sinó a les emocions, com més radicals millors. La guerra de banderes n’és un exemple. La forma com s’ha aplicat l’art. 155 CE, un altre. Ens han privat d’un debat democràtic, des del 2010, o abans, quan es van carregar la constitució territorial espanyola. En l’època de la intel·ligència emocional i de l’empatia, aquests atributs sembla que han desaparegut de l’esfera pública.
També veig que tenim un país col·lapsat pel que fa a la mobilitat, en el qual els desplaçaments en vehicle privat s’han convertit en un autèntic problema, i els accidents de trànsit augmenten. Un desastre. Al món els morts per accident de trànsit són més que per les guerres: 1.250.000 persones! Poca cosa hi podem fer, perquè ens han dissenyat un país i nosaltres no hi pintem res. Si l’alternativa és Rodalies, ja podem plegar.
En aquest país del soroll augmenta l’agressivitat. Ja no hi ha un català emprenyat. Hi ha gent que no és tractada bé. I alguns volen viure més racionalment, amb més civisme, amb més respecte per la llibertat d’aquells que d’entrada no poden ser igualment lliures que els altres.
Aquesta és també la causa dels catalans.
