Article conjunt de Marçal Llimona i Glòria Ullés
Ara fa un any, un desplegament desmesurat de cossos de la Guàrdia Civil i Policia Nacional voltava per la ciutat de Barcelona amb l’objectiu d’atemorir la ciutadania catalana, que des d’un temps ençà va decidir deixar de ser súbdita i passar a la plena maduresa, a ser ciutadans lliures i decidir el seu futur. La jornada del 20-S va transcórrer enmig d’una absoluta anormalitat, marcada per una operació injustificada de la Guàrdia Civil a dins la Conselleria d’Economia, que buscava de manera desesperada tots els detalls de l’organització del referèndum de l’1 d’octubre. En definitiva –i per entendre’ns–, buscaven urnes i buscaven paperetes. I per què no dir-ho: buscaven, també, acabar amb l’autogovern de Catalunya, intervenint les finances catalanes i, de facto, aplicant el 155 “per la porta del darrere”.
Davant d’aquest embat contra la democràcia al nostre país, les entitats socials i culturals com Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana van fer una crida a concentrar-se al llarg del dia davant del Departament d’Economia i Hisenda, a no normalitzar-ho. Una crida massiva, cívica i pacífica, que va aplegar més de 40.000 persones segons la Guàrdia Urbana i que en cap dels casos va provocar ni una sola agressió cap a ningú –una dada que és rellevant tenint en compte altres manifestacions de caràcter contrari. Va ser i representar, en efecte, la demostració del que la ciutadania d’aquest país porta fent aquests darrers anys: sortir al carrer i defensar la causa justa i noble de la llibertat, la democràcia i la justícia. Tot sota una mateixa bandera, si és que n’hi ha cap que ho representi.
La resposta de l’Estat, un cop més fora de sí, va ser per la via judicial, portant a detenir una vintena de càrrecs públics de la Conselleria, a obrir investigacions o inclús a actuar d’ofici contra els dos líders sobiranistes que van protagonitzar la concentració d’aquell dia: Jordi Cuixart, president d’Òmnium, o Jordi Sànchez, president de l’ANC en aquell moment. Una querella que els va portar a una incrèdula i ignominiosa situació de presó injusta de la qual d’aquí a menys d’un mes farà un any.
Un any després, a posteriori, el que potser no sap tota aquesta maquinària repressiva i persecutora de les llibertats col·lectives és que enfront hi tenen un poble divers i transversal, que en la seva pluralitat hi troben la seva riquesa. Un poble que és dempeus, disposat a combatre el silenci de tants, les injustícies d’uns pocs cap a molts o la preuada llibertat individual i comuna. Les mateixes conviccions i la garantia de fer el que estigui a les nostres mans per reivindicar la posada en llibertat dels Jordis, de la Carme, de l’Oriol, del Quim, del Josep, del Jordi, de la Dolors o del Raül. Llibertat presos i exiliats polítics. I ara, fent un salt enrere a fa un any, queda palès que la força de la gent i l’autoorganització de la societat civil catalana per fer front a la repressió i els drets civils no tenen aturador possible.
