A cal veí de dalt, els armilles grogues han aconseguit que el govern de l’estat reculi i aquí ens ha faltat temps per posar-los com a exemple del que cal fer i no ens hem atrevit, o no hem sabut, o no hem volgut, fer. És cert que els francesos ens solen passar la mà per la cara en això de les revoltes populars —per això, entre d’altres coses, ells fa temps que es van desempallegar de la xacra dels Borbons i nosaltres encara els paguem les festes—, però la comparació és una mica tramposa. No és el mateix que se’t revolti el país sencer que ho faci només una cantonada, i més encara quan esclafar aquesta cantonada és una mena de tradició hispànica que cal practicar cada quaranta anys i que, a més a més, et dona vots. Si la nostra revolta hagués estat mínimament compartida a la resta de l’estat, ja fa temps que hauríem fet un referèndum com cal. Però dels nostres veïns de sota només podem esperar indiferència, en el millor dels casos, i, en el pitjor, que votin VOX.
No hi ha una solució senzilla. No n’hi ha hagut mai, tot i que ens van voler fer creure —i nosaltres ens vam deixar fer— que somrient ens n’acabaríem sortint. I potser no n’hi ha tampoc cap de complicada. Només calen unes nocions mínimes d’història, o de matemàtiques, per saber que, més enllà dels manuals d’autoajuda, no hi ha solucions per a tot. Però si n’hi hagués, em sembla que ens n’estem allunyant cada cop més. Si en lloc de jugar-nos el futur estiguéssim jugant a aquell joc infantil del segle passat que consistia a trobar un objecte amagat amb l’ajut d’unes pistes tèrmiques, ja fa temps que una veu en off (la de l’Òscar Dalmau, probablement) ens estaria dient. “Fred, fred, glaçat,…”
Jo no sé què hauríem d’haver fet després del referèndum de l’1 d’octubre, no en tinc ni puta idea (Nota per si algun polític despistat ho està llegint: votaré sense reserves el primer candidat que reconegui públicament que no en té ni puta idea d’alguna cosa, fins i tot si no diu “puta”), però sí que tinc bastant clar el que no havíem de fer: el que vam fer.
Perquè si tenim alguna possibilitat de sortir-nos-en, passa per anar tots a l’una. I ni tan sols crec que calgui sortir al carrer a tallar carreteres ni esbatussar-nos amb els mossos. Avui que des de casa es pot fer pràcticament tot, ¿per què no hi podem fer també les revoltes? Es perd l’èpica, d’acord, però des de l’injustament escarnit sofà de casa podem aturar el país; només cal que no ens moguem del pobre sofà durant una setmana i potser ens trobem que comencen a fer-nos cas. Però per fer-ho calen dues condicions: que estiguem disposats a perdre calés i que anem tots a l’una. I em temo que no es compleix cap de les dues.
La primera té mala solució, i haurà de caure pel seu pes, en el fons encara vivim massa bé per posar en risc el nostre confort. La segona, en canvi, hauria de ser més fàcil, però només cal fer un cop d’ull a Twitter per entendre que no ho deu ser tant. Tornant a França, tres dels personatges més famosos de la seva literatura, que en realitat eren quatre, tenien una divisa que a nosaltres ens vindria d’allò més bé “Un pour tous, tous por un”. Només així van poder vèncer els poders fàctics de tot un estat (i salvar la monarquia, sí, ningú no és perfecte), esclar que ell només s’enfrontaven a Richelieu, no als interessos dels partits.
