La perspectiva, el que és tan important a l’hora d’informar. Allò que converteix la notícia en beneficiosa per a un bàndol i perjudicial per a l’altre. L’enfocament que pot fer que una informació sense la més mera significació adopti una rellevància cabdal. El dubte d’on establir el focus i les famoses i cada cop més esteses Fake News que embruten la tasca dels periodistes de debò.
I és que, segur que heu sentit xerrar de la post mentida i la postveritat. L’art de la manipulació massiva ja no és un quefer puntual sinó que forma part de la realitat. Vivim enganyats, sí. Circumdats de farses basades en veritats. És trist, però és un fet. El nostre entorn està replè de rumors que certs actors presenten com a “notícia”, com a informació verídica, fiable i objectiva. Milers de mentides que molt pocs es preocupen per desmentir i que, mentre durin, ja els va bé a determinades elits.
Desgraciadament pels comunicadors que segueixen tenint present l’ètica periodística, que volen continuar realitzant una feina neta, lliure de difuminacions, manipulacions o matisos; hi ha una notícia (aquesta sí que és real) que els commourà. I és que, segons un estudi duit a terme per La Sexta Noche, en el 2022 consumirem més notícies falses que vertaderes. La desinformació arribarà al seu cim i la veritat entrarà en una crisi, si és que encara no hi està; on serà molt complicada de trobar. Capes i més capes de pols que portaran conseqüències letals als autèntics professionals de la informació. Perquè els que s’encarreguen de treure la realitat de context, no són pas professionals i a vegades són simples cercadors de rebombori.
Quan xerr de periodistes de debò, però, no em referesc a tots els que treballen als principals mitjans de comunicació dels diferents països. En efecte, en molts d’ells hi ha treballadors que poc saben d’informar. I ja no parl d’ideologies i posicions polítiques dels canals, que molt tenen a veure amb la post mentida, definida com la manipulació d’una informació real que la converteix en falsetat. Tant aquesta com la postveritat, basada en les eficaces tècniques del silenci; molts cops són fruit de la impaciència, de la poca dedicació de temps a contrastar i a verificar bé que allò que es pretén publicar és cent per cent veritat i, com no; de l’ànsia de les exclusives i els “bombazos” informatius.
I és que, sembla que no però el poder del silenci és gegant. Els creadors de notícies falses, emeten amb aquesta tècnica una part comprovable del missatge, però ometen una altra igualment certa.
Anem amb un exemple d’un mitjà de rellevància nacional que el 2013 també es va tirar a l’abisme.
El diari El País, va cometre un dels seus majors errors històrics el dia que va difondre una fotografia falsa a la qual suposadament apareixia, en un llit d’hospital i en molt mal estat físic; el president veneçolà Hugo Chávez. Tot i els dubtes que sorgiren als responsables del diari, a causa de la procedència de la imatge i les circumstàncies que l’envoltaven, van decidir difondre-la amb un missatge de peu de fotografia que era, sense dubte, l’únic real de la notícia. El breu text deia així: “El País no ha podido verificar de forma independiente las circunstancias en que fue tomada la imagen, ni el momento preciso ni el lugar. Las particularidades políticas de Cuba y las restricciones informativas que impone el régimen lo han hecho imposible”. Clar i concís. D’això se’n diu decisió: emeteren una notícia tot i saber que podia ser falsa. Molta valentia la del director de la publicació, Javier Moreno, qui sabia que la partida només podia resultar dues coses: o un gol per tota l’esquadra o una molt mala jugada. O un augment enorme del prestigi del mitjà per l’exclusiva que haurien donat, o una pèrdua de confiança irrevocable per part dels seus lectors. O uns ingressos disparats o una pèrdua milionària. Fifty-fifty.
I sabeu quin fou el desenllaç? Efectivament, fou el segon. Moreno, qui havia pres la decisió, va ser el primer a assumir l’error: “El error central de la historia es que creíamos tener verificada una fotografía que no habíamos verificado”. En efecte, la humilitat després d’una ficada de pota així no pot faltar. Així com Moreno, tota la cadena en la presa de decisions va assumir la gravetat dels fets i va demanar disculpes. Tot d’una quan es va tenir coneixement de l’equivocació, la direcció del diari va ordenar recollir tots els exemplars distribuïts fins al moment i, a la vegada, retirar de la web la falsa imatge. El cost de la reimpressió del diari i la nova distribució (aferrau-vos) va suposar una despesa addicional d’uns 225.000 euros.
I és que, tot i haver estat un pas en fals, una cosa per la qual apostaven sí que l’aconseguiren: tingueren una gran repercussió mediàtica. Quan es va saber de la “liada” d’El País, les seves xarxes socials es van omplir de citacions i comentaris dirigits. Les valoracions, però, no foren les esperades.
En realitat, per molt desagradable que sigui; notícies inventades a l’estil d’aquesta n’hi ha a milers i cada dia. De fet, segons una estadística d’EuropaPress, el 86% dels espanyols té dificultats per distingir entre Fake News i notícies vertaderes. És molt complicat diferenciar entre publicitat i informació, ja que les tècniques de manipulació són tantes i tan eficients que és gairebé impossible quedar-ne al marge. La insinuació, la pressuposició, la falta de context i la inversió de la rellevància són difícils d’esquivar.
Detenir les paraules en un punt per tal que les conclusions que s’extreguin d’elles arribin molt més enfora de la realitat, donar fets per suposats, no contextualitzar els successos i destacar la importància d’uns fets per sobre d’altres; embruten i dificulten la tasca del periodista de debò. Lleven valor a una professió que, si es fa i es fa bé; conforma un treball social pel bé comú.
Amb tot, però, hi ha teòrics que diuen que una de les raons per les quals les Fake News estan arribant tan lluny és que els seus receptors no contrasten les fonts ni allò que aquestes els ofereixen. De fet, no els falta raó; però és que no hauria de fer falta fer-ho. No hauria de ser necessari perquè el concepte de “mitjans de masses”, mitjans que tot ho controlen; no hi hauria de ser. I la perspectiva que hauria de prevaler sempre i per sobre de tot és la de l’objectivitat. Distància i veracitat per damunt de qualsevol cosa.
En resum, que els que es dediquen a la informació de veres i els que ens hi volem dedicar; no ho tenim gens fàcil. Haurem de seguir fent front a tota una sèrie d’actors que es presenten com a periodistes quan en realitat no ho són. Perquè no tots aquells que comuniquen són periodistes i, perquè no tots els canals que existeixen avui dia són professionals de la informació.
En fi, convindrà acceptar que res més eficaç que un engany basat en veritats o envoltat subtilment en elles a la nova era de la irrealitat.
