La mort de George Floyd en Minneapolis a mans d’un policia estatunidenc ha sigut la gota que ha vessat el got. Millor dit, per posar el seu genoll sobre el coll de George quan ja estava emmanillat, durant 8 minuts i sense fer-li cas quan deia que no podia respirar.
La construcció de l’estat que vol representar la terra de la llibertat i dels drets es va assentar sobre el supremacisme de l’home blanc sobre les dones i les persones afroamericanes d’aquella època. Segons avançava el segle XX aquests col·lectius van anar aconseguint els mateixos drets que ja gaudien els ‘creadors’ de l’estat llibertari. Apunteu, que a hores d’ara només han tingut presidents homes, un president home negre i cap dona, blanca o negra.
Perquè no és el mateix no ser racista que ser antiracista. En aquesta lluita no es pot ser equidistant, en cap en realitat. No podem quedar-nos callats davant d’unes actuacions que són evidentment conducta pròpia dels prejudicis i de la idea boja i perillosa que tenen algunes persones que creuen en el supremacisme de la raça blanca. Callar significa permetre, no actuar significa deixar que avancen i la veritat, no hi ha res pitjor
La resposta de la societat ha estat gran. Està la resposta pacífica i ordenada, que està fent que membres de la policia i de la guàrdia nacional s’agenollen amb ells per mostrar la seua solidaritat. I està la resposta violenta, la que és aprofitada pel President per a pujar l’aposta i dir que traurà als militars en comptes d’aprofitar el moment per a avançar en aquesta matèria i començar una revolució de veritat, demostrant que no són racistes. I no ho fa així perquè és racista, és supremacista blanc.
La societat estatunidenca no ha baixat les mans, perquè no poden. Quan ja ho han perdut tot, quan saben que per qualsevol cosa els pot passar el que a George ( i abans a altres persones pel simple fet de ser negres), aquesta lluita es torna imprescindible, necessària i obligatòria. Anys després de les primeres veus que van començar aquesta lluita, amb Rosa Parks i Martin Luther King, segueixen les mateixes reivindicacions amb menys paciència i més ganes que siga veritat.
Han aconseguit que les llums de la Casa Blanca s’apagaren per primera vegada i que el President haguera d’estar una hora dins del búnquer que hi ha dins d’aquesta residència, perquè hi havia perill d’assalt.
NO és un problema a solucionar a curt i mitjà termini, perquè es tracta d’una estructura d’estat, de l’educació de la gent i dels prejudicis que costen anys i anys desfer, però no per això s’ha de deixar de costat i menys encara permetre que el President actue d’aquesta manera.
Des d’ací ho veiem clar. Moltíssima gent s’ha solidaritzat amb el problema que hi ha a l’altre costat de l’atlàntic, però crec que hem de ser més crítics amb nosaltres mateixa. Ací tenim el mateix, amb les persones que venen a l’estat espanyol en pastera o que salten les tanques de Ceuta i Melilla, i no he vist una defensa tan brutal, directa i sense peròs.
Aquest 2020 ens està sorprenent amb els desafiaments als quals ens estem enfrontant com a membres del planeta, però pagaria la pena eixir d’aquest repte amb un canvi què depèn de nosaltres i ens fa avançar com a societat i què ens permeta poder dir que no hi ha cap diferència de fet entre persones, sense tindre en compte colors, nacionalitats o sexe.
