Al meu article anterior lamentava que tan el ministeri d’Afers Estrangers alemany, com la majoria de polítics d’altres estats europeus, es creguessin les falsejades dades oficials del govern central espanyol sobre el corona. Avui , entre altres coses, vull dir alguns mots en defensa d’aquesta credulitat dels demòcrates europeus, i em concentraré en els alemanys, perquè després de 60 anys en aquest país crec poder permetre’m un judici.
Al centre de tots els malentesos alemanys sobre el caràcter de la pretesa democràcia espanyola, hi ha la idea que tenen de la seva comesa els polítics, jutges, fiscals i altres funcionaris alemanys. Per tots (amb excepcions mínimes com hi ha a tot arreu) és per principi impensable de vulnerar la llei o d’ignorar-la, o bé usar com a benvinguts instruments, la mentida, el perjuri i la calúmnia, I per això segurament està més enllà de la seva capacitat d’imaginació el comprendre que a Espanya, que per ells és una democràcia reconeguda i consolidada, monstruositats així puguin ser part de la pràctica diària. Això els honora, però així és com Espanya ha esdevingut “un perill europeu”. I no sols per la pandèmia.
Fa uns dos anys vaig escriure aquí que Espanya era una “democràcia selectiva”. Amb això volia dir que “en la majoria de qüestions de la regulació de la vida diària dels ciutadans espanyols” la democràcia funcionava com a altres llocs. Però que “quan el ‘sagrat dogma’ de la unitat espanyola entra en discussió, l’estat de dret és arraconat”. (segueix l’enllaç a l’article antic).
Una vegada també vaig escriure que “el Tribunal Constitucional alemany era un honor per Alemanya, però l’espanyol una vergonya per Espanya”. I el mateix es pot dir dels altres alts Tribunals espanyols (Tribunal Suprem, Audiència Nacional, etc.), en els que la majoria dels membres (sovint per procediments dubtosos) són elegits més per les seves idees ultranacionalistes que no pas per via regular segons les seves qualificacions professionals.
Els jutges polititzats d’aquests tribunals es creuen tan inatacables per les seves vulneracions del Dret que sembla que han oblidat que a altres països hi ha honorables jutges que no volen actuar tan vergonyosament com els espanyols. I així la “justícia” espanyola rep una clatellada darrera l’altra.
Ara és la justícia belga la que altra vegada ha refusat de reconèixer una ordre europea de detenció contra un ex-ministre català. El ministre de cultura de l’il·legalment destituït govern del President Puigdemont, Lluís Puig, és acusat per “malversació i desobediència”, i aquí s’interpreta com a “malversació” l’ús de diners de l’estat per fer el referèndum del 1.10.2017, un fet que a altres països mai seria vist com a malversació, i que a més és fals perquè a l’escandalós procés contra nou prominents polítics catalans ja es va demostrar (cosa que el Tribunal va ignorar) que en la financiació del referèndum no s’havien gastat diners públics.
Però a la defensa ni li va caldre de referir-se a aquest fet, sinó que n’hi va haver prou amb demostrar que el Tribunal Suprem espanyol no tenia atribucions per sol·licitar aquesta extradició. Els jutges belgues ho van acceptar i van refusar l’ordre de detenció. Molt detallat pot llegir-se aquí: (segueix l’enllaç a un extens article de Ralf Streck sobre el tema).
Fins ara tant Alemanya com els altres països de la UE han partit sempre de la base que a Espanya se seguien i es respectaven les mateixes regles democràtiques que a la resta de la Unió. Ja seria temps de despertar-se d’aquest bonic somni i prendre consciència que en molts sectors Espanya no és pas millor que Hongria, Polònia, o fins i tot Turquia. I mentre això sigui així tots els conflictes a Espanya, que erròniament són considerats com a “assumptes interns espanyols” i que ja fa temps que haurien de ser considerats “assumptes europeus”, seran impossibles de solucionar i encara s’agreujaran. Malauradament…
Traducció de l’article en alemany penjat al bloc de l’autor.
