No és la vida un sense sentit? I, què fa la poesia davant d’això? Doncs, un Limerick. Un poema de cinc versos. Els dos primers rimen i et descriuen el personatge; el tercer i el quart van junts per explicar-te que passa; i, el darrer, el cinquè deixa la porta del poema mig tancada convidant-nos a entrar i imaginar la continuació de la història i també rima amb els versos del personatge.
I, la Nati Parareda Font ens fa un conte a partir del seu preciós Limerick.
“Limerick”
El cavall vermell es mullava
i l’Oriol s’ho mirava
amb la pluja el cavall vermell era preciós
perquè era diferent de tots
els nens hi jugaven, el cavall ja no plorava.
EL CAVALL VERMELL
Estava plovent a vots i barrals.
La tarda era fosca, vaig veure el meu nét Oriol darrere els vidres mirant a fora. Me’l mirava, pensant què podia veure amb tanta atenció?
De cop i volta es girà i em digué: iaia, allà hi ha un cavall vermell que s’està mullant, per què no escrius un conte del cavall vermell? Vaig dir-li que sí de seguida, però amb la condició que m’havia de dir unes quantes coses sobre el cavall que estava a fora. Ell digué: “diferent, pluja, vent, poble, parc, amics, sempre”.
Jo, li digué: “Provem!, a veure què surt!”
Aquest cavall vermell té una història molt maca. Li direm EL VERMELL.
El Vermell va néixer en una granja que hi vivien més cavalls. Ell era el més petit de tots i va néixer amb la pell de color vermell, d’aquí el seu nom.
La granja estava en un poble molt maco, ple de prats per córrer. El Vermell tenia molts amics, però a vegades se sentia molt sol. Els seus amics se’n reien d’ell perquè tenia aquell color vermell tan diferent de tots els altres. Plorava i no veia la manera d’arreglar-ho, i estava trist.
Un dia va trobar a un home vell, amb una barba blanca molt llarga, l’home li va preguntar perquè estava tant trist. El Vermell li va explicar tot el que li passava. L’home li demanà què necessitava per estar content. El Vermell respongué que ell només volia estar amb gent que el fessin sentir feliç de tenir-lo al seu costat que no se’n burlessin d’ell per tenir diferent el color de la pell.
L’home de la barba blanca era màgic i, en sentir-lo tan decidint amb el seu desig, va fer que es complís.
Oriol, aquest cavall que veus aquí al parc, sota la pluja i el vent, és el Vermell que ja no se sent sol gràcies a l’home màgic de la barba blanca.
Els nens, cada dia, van al seu costat perquè és diferent, és de fusta i és vermell. Criden, corren, riuen, canten, i sobretot l’acaricien. El cavall, el Vermell, es troba bé, ara sap que estarà content i serà feliç i també estimat. Oriol, pensa sempre que no totes les persones són iguals, hi ha persones diferents, però també necessiten ser estimades.
Nati Parareda Font
