Comença la classe en silenci mentre els alumnes miren el professor amb cara de no entendre res. Després de 15 minuts sense dir una sola paraula, el professor etziba: Fins aquí el 25% de castellà, ara ens disposem a començar la classe.
I així, sense dir una sola paraula, és com es desobeeix una llei injusta i venjativa.
Un nou atac a Catalunya i a la nostra llengua ha arribat amb la sentència del TSJC obligant el 25% de les classes en castellà. Sense cap resposta ferma del govern, una vegada més les protestes i les accions de desobediència passaran a ser responsabilitat de la gent; dels pares, de les mares, dels alumnes, dels docents…
Fora de les aules, a les institucions hi ha polítics que se senten orgullosos de negociar una quota del 6% de català a les plataformes digitals, però miren de reüll que mentrestant ens retallen el català a les escoles i en acabar s’inflen dient que això és fer política en majúscules. I tant que ho és, és la política de l’engany; la pròpia de l’Estat espanyol, aquella característica dels trilers. Amb una mà t’ensenyo una carta mentre amb l’altra et faig el canvi.
I una vegada més, ensopeguem amb la mateixa pedra, una i una altra vegada.
És inimaginable pensar en tota la gent que va lluitar anys enrere per defensar el català, els nostres avantpassats i tot el que van haver de patir perquè ara nosaltres estiguem negociant una pel·lícula en català a canvi de l’escola en castellà. I parlem molt d’aquest 25%, però tant de bo en molts col·legis es pogués assegurar el percentatge restant de català. Però la realitat és que avui en dia, a molts col·legis ni tan sols s’està practicant aquest 75%.
Encara recordo el primer dia d’Universitat a Barcelona, jo que sóc fill de Manresa, Cor de Catalunya, on a tot arreu parlem català. En el primer contacte amb els companys, el català regnava per la seva absència.
Vaig pensar que devia haver estat un fet puntual i de camí cap al cotxe vaig passar per davant d’una escola de primària on els nens i nenes eren al pati. Crits, rialles i jocs característics d’un patí d’escola i com és habitual en una cantonada dues professores comentant el matí.
Vaig parar l’orella i efectivament nens, nenes, professors i professores parlaven en la mateixa llengua, aquella que jo només havia escoltat en les classes de llengua castellana obligatòria a l’escola. I amb cara d’incredulitat me’n vaig tornar cap a la Catalunya Central tot pensant que era com si de cop i volta m’hagués transportat fora de Catalunya. O si més no, fora del que jo coneixia i amb el que vaig créixer.
I ara, sense plataformes digitals en català i amb escoles en castellà, surten els primers centres educatius que es declaren insubmisos al 25% de castellà i mantindran el projecte immersiu en català, desobeint la sentència del TSJC.
I recordo el que repeteix una i una altra vegada en Jordi Cuixart: hem d’estar disposats molta més gent a anar a la presó, si cal, per combatre les lleis injustes i exercir drets fonamentals.
Aquesta vegada el paper clau serà el dels professors que decidiran desobeir aquesta llei injusta, però la qüestió cabdal és si la resta de la societat sabrem estar a l’altura.
I mentre tot això està passant a Catalunya, hi ha un racó d’Europa, concretament Estrasburg que comunica en un escrit en català l’inici dels tràmits dels recursos que van presentar els presos polítics.
I mentrestant el català cada vegada serà més lluny d’Espanya i més a prop d’Europa.
