Aquests dies vivim grans declaracions , afirmacions i insults de tota mena, fiIns i tot algunes volen ser populars acaben sent populistes, al voltant de la inversió de l’Estat a Catalunya.
Per sort també podem trobar anàlisi més serioses, que analitzen l’evolució i que abasten més enllà d’un percentatge i d’un any.
Comencem per una realitat, denunciada moltes vegades des del que anomenem societat civil, Catalunya pateix un dèficit d’inversió en infraestructures i arrosseguem des del franquisme un disseny radial de les mateixes amb Madrid al centre.
I seguim per un altre realitat, no és el mateix els govern del PSOE que els del PP, en el darrer pressupost del govern Rajoy el del 2018, suposaven una inversió per Catalunya de 1.351M. d’euros.
Els Pressupostos Generals de l’Estat del 2022 suposen per Catalunya una inversió de 2.430,74 Milions d’euros.
És ben cert que a l’any 2021 hi va haver una execució baixa a Catalunya, a l’entorn del 36%, i no és una bona noticia, ara cal ser conscients que en el primer trimestre de l’any 2022 ja s’ha executat un 61% més que l’any anterior i s’han duplicat les adjudicacions d’obres.
Els pressupostos, tots, són l’expressió de les voluntats polítiques, fruit de pactes i acords, per tant també expressió de compromisos.
Altre cosa és la gestió, no sempre el més eficient, i cal tenir en compte que alguns projectes complexes des de que es comencen a parlar fins que es liciten poden passar 6 o 7 anys, per moltes raons des de les dificultats tècniques, impacte ambiental i a vegades també, i no és una critica moviments ciutadans que cal escoltar i si es possible incorporar als propis projectes.
Per tant aspectes pressupostats al 2021, s’estan licitant ara, d’aquí l’increment es veu enguany.
A vegades els números amaguen fets com que la poca predisposició de la Generalitat a signar el contracte programa amb Renfe, porta que l’adquisició de trens per rodalies no es puguin imputar comptablement a Catalunya i quedin en l’àmbit central.
Cal exigència en l’increment de la inversió publica de l’estat a Catalunya i amb la seva execució, cal celeritat i buscar els millors canals de comunicació i negociació entre Espanya i Catalunya. Amb participació del teixit social, econòmic i polític, necessari en escenaris complexes, com els que vivim a Catalunya
Evitar aspectes que frenen i dificulten el desenvolupament de projectes i obres, en qualsevol fase. El recent cas de la inversió per l’ampliació de l’aeroport Barcelona-El Prat , n’és un clar exemple.
Però també, com s’ha dit, cal auto-exigència per part d’aquells que aquests dies han posat el crit al cel, i saber que les dades d’execució de les infraestructures de la Generalitat dels anys 20 i 21 són del 53%.
I recordar que la línia 9 del Metro porta 10 anys parada, obra necessària per tancar l’anell de transport públic a l’àrea metropolitana. La T-Mobilitat 7 anys de retard. La L8 de Ferrocarrils o algunes inversions viaries.
Però no vull fer un article de retrets, i em disculpo perquè alguns n’hi ha, però es que n’he sentit tants.
El canvi de govern a Espanya ha incorporat noves inversions i un altre mirada global sobre les infraestructures. El diàleg entre Catalunya i Espanya ha de permetre una anàlisi més detallada, de cada projecte, veure que ha fallat i buscar les millors solucions.
I en aquest necessari diàleg a dins de Catalunya també cal analitzar els projectes pendents de la Generalitat i el seu desenvolupament a curt i mitjà termini. I no rebutjar inversions necessàries, en el marc de la política del No.
Només la suma de totes dues, pot cobrir el dèficit d’inversions que Catalunya arrossega des de fa masses anys.
