Programació Festa de fi de curs dels Tecamolsaires del Montseny dissabte 18 de juny a partir de les sis de la tarda… i us oferirem un tastet com aquest cadàver exquisit de pinzellades de color fet entre tots els membres del taller:
- Descripció del taller d’escriptura. Per escriure bé s’ha d’haver llegit. Ens alimentem de llibres que han subsistit des del principi de l’escriptura… filosofia i poesia solen ser un constant. Llegirem uns paràgrafs D’Humà més Humà del Josep Maria Esquirol. Con tres heridas nace… Francesc Companys.
- Ens agrada escoltar com els nostres companys llegeixen el text que ha nascut del joc del dia anterior. Per exemple el dels heteronim va sortir… Montse Jané
- Animem en la memòria històrica Inés Fernández. Lectura poema Pere Grau.
- Fem presentacions mensuals d’escriptors i obres que acaben de publicar. Carme Cinca.
5.Llegir un fragment del llibre Resiliència Joana Nevado.
- Col·laborem setmanalment editant en diaris com el Matí Digital, Nació Granollers, el blog del GEM. El 9Nou… com aquest amb el títol de l’amistat escrit per Emília Bellonch
- Escriviurem. Escrivim amb compromís. Exemple d’Ucraïna… Rosa Maria
- Presentació, Francesc Companys
M’agraden els matins del dimecres. És el dia que amb els amics i amigues del taller de escriptura ens trobem al Casal per parlar de llibres, d’articles i preparar les presentacions d’escriptors; també escoltar els articles que alguns han preparat, alguns inventats, d’altres comenten fets succeïts. La nostra professora ens escolta a tots complaguda, sempre amb un somrís als llavis, suggerint correccions, paraules noves, construccions gramaticals atractives i eixís d’una manera, amable cordial, relaxada,anem aprenent i millorant el nostre llenguatge,la nostra manera d’expressar-nos.
Perquè, indubtablement, per escriure bé s’ha d’haver llegit. Es per aquest motiu que ens alimentem de llibres que han subsistit des del principi de l’escriptura… filosofia i poesia solen ser un constant al taller. Llegirem uns paràgrafs D’Humà més Humà del Josep Maria Esquirol on ens enllaça amb Miguel Hernández.
Con tres heridas nace…
Llegó con tres heridas:
la del amor,
la de la muerte,
la de la vida.
Con tres heridas viene:
la de la vida,
la del amor,
la de la muerte.
Con tres heridas yo:
la de la vida,
la de la muerte,
la del amor.
Hi sou cordialment convidats.
- Montse Jané
Els companys, tot jugant amb les lletres del meu nom i cognom em van batejar amb aquest heterònim:
Em dic Ameta Josan, soc danesa de Copenhaguen, tot i que ara visc a Barcelona, ciutats que per mi tenen certs paral·lelismes: obertes a la natura, amb mar, molt culturals i lluminoses.
A diferència dels meus conciutadans no soc rossa ni tinc els ulls blaus, més aviat tot al contrari, morena amb ulls foscos i pell bruna. Vaig venir a Barcelona per la meva parella: un català de soca arrel, molt lligat a aquest seu petit país on hi tenia feina i la vivenda, he de dir que… curiositats de la vida ell és un noi molt guapo ros i amb uns ulls verds que enamoren. Ens vam instal·lar al seu petit pis del Guinardó amb molt d’encant que el que el fa més bonic és la terrassa des d’on pots veure tota la ciutat. De moment vaig trobar feina de traductora, el danès és un idioma molt difícil i aquí n’hi ha molt pocs que s’hi dediquin. Al meu país els joves estrangers que estudien danès els hi donen 900 euros, perquè es puguin integrar i trobar feina més fàcilment.
Quan tinc una època d’enyorament de la meva família i de la meva ciutat, faig una escapada d’uns dies, aquesta vegada s’ha allargat una mica més. Fa poc que he tornat i encara estic paint el canvi. L’he trobada més maca que mai, el temps de primavera m’ha acompanyat, he aprofitat per passejar com una turista més: he anat al Tívoli, he pujat a les atraccions i he gaudit com mai dels bellíssims jardins plens de flors; he anat a visitar L’ajuntament, per dintre és preciós; el Parlament; he fet un passeig amb vaixell pel canal admirant alguns palaus i les típiques cases daneses; he vist l’òpera una obra d’arquitectura moderna considerada un exemple dels edificis millors d’Europa, de l’arquitecte Henning Larsen… també vaig anar fent una passejada llarga a veure la Sireneta símbol de la nostra ciutat, el Palau de Amalienborg on viu la reina Margarita.
Un altre dia vam visitar el Castell de Rosemborg, ens hi varem passar tot el dia, vam dinar en el petit cafè restaurant que hi ha als jardins mig amagats entre vegetació gaudint d’un deliciós entrepà de salmó.
I el que no podia deixar de visitar una vegada més és el Museu d’art modern, el Lousiana, a 45 m. de Copenhaguen amb tren. Està situat dins don parc immens al costat del mar i moltes de les seves escultures són a l’aire lliure. Us el recomano. Aquest mateix dia vàrem anar a Helsinger a veure el Castell Kronborg que va inspirar Hamlet a Shakespeare i que està situat en un extrem de la illa només a 4 quilòmetres de Suècia.
Inclús vaig poder combinar els dies que tenia per gaudir del ballet Don Quijote que em va semblar preciós.
Bé, ara ja he tornat a la meva nova realitat, que també m’entusiasma.
Tinc la persona que m’estima i estimo al meu costat, he fet molts amics que em mimen i em cuiden, a poc a poc vaig fent meva aquesta ciutat, i espero que la meva ànima i el meu cor s’hi arrelin com a manera de agrair-li, tot el que m’ha donat.
Com que el meu aspecte físic és més d’una catalana que d’una danesa he decidit fer un heterònim amb el meu nom i a partir d’ara em diré Montse Jané.
- Inspiracions i biografies, Inés Fernández
Els escrits setmanals, sempre poden ser lliures… però a molts ens agrada seguir el tema comú que podem establir agafant una frase d’un llibre, una notícia, o bé utilitzant un dels jocs que se’ns proposa, com pot ser “binomi fantàstic” etc. Cadascú el desenvolupa a la seva manera i, en general, quan portem un cert temps escrivint, ens adonem que moltes vegades, els nostres escrits són retalls de les nostres vides, i ens animem a escriure les nostres biografies.
Som ja uns quants que les hem escrit i presentat al concurs anual Museu de Memòria Històrica Romà Planas i Miró, a la Roca. Casualment, en totes les ocasions hem quedat finalistes. Un cop, a la Maria Navarrete, li van atorgar una “menció especial” del Jurat estatal. I, un altra vegada li van donar el premi a en Guifré Tarragó, que va venir aquí a presentar-nos la seva biografia i el vam animar a enviar-la al concurs.
Aquest any, també confiem que premiïn, d’alguna manera a en Pere Grau. En Pere és un senyor de 92 anys, que vam conèixer a través del diari Matí Digital, on escriu habitualment, sempre amb temes molt interessants i ben escrits. Amb compromís i que des d’Hamburg, on resideix, està fent una labor de divulgació excel·lent a la universitat a fi que es conegui el problema català. Vam contactar-hi, i vam recopilar i vam ordenar els seus escrits que amb el títol de Baix Continuo representa la societat catalana que no oblida els seus orígens. i a fí que així hi figurés els vam portar a l’arxiu l’Ajuntament de La Roca. Ara us recitaré un poema seu, a fi que el conegueu una mica titulat:
Projecte de comiat, quan m’arribi l’hora
Quan, al meu cor, les busques del rellotge
Marquin el punt del meu minut darrer
No espero en el record cap lloc de llotja,
només un raconet al galliner.
Potser ni aquest tindré. La meva veu
No ha estat cap far, cap viva llumenera.
He estat sols un dels que tot temps i arreu
S’han mantingut fidels a la senyera.
En donen fe els meus versos com un crit,
uns versos que ben pocs hauran llegit.
Seran, tots els que he escrit, mots en la sorra
Que el primer vent indiferent esborra?
Ni que així fos, els que ara m’estimeu
No em ploreu pas ni us afligiu per mi.
Ni que així fos, germans, no us capfiqueu.
Hi ha tantes ironies del destí!
Un cop de cap guià la meva passa
A terres que he après també a estimar.
Les meves il·lusions de poca-traça
I un cop de timó fals m’hi van portar.
Vingueren temps durs, agres, atzarosos
Que no recordo pas a grat cient.
Més tard vingueren anys més venturosos
Amb clara llum a cada pensament.
Aquests són els que compten quan ve el dia
De fer balanç de cada error i encert,
els anys de plenitud i d’harmonia
amb un amor joiós, profund i obert.
He estat feliç i tanco la carrera
Sense temors i amb l’esperit en pau.
I així, quan passi l’última frontera,
No us afligiu quan digui adéu-siau.
4.Presentacions de llibres, Carme Cinca
Al Taller, l’últim dimecres de mes tenim un escriptor I el seu llibre. Algú dels Tecamolsaires en fa la presentació. Dies abans intentem llegir el llibre, ho fem amb cura, per poder parlar-ne i fer alguna pregunta interessant a l’autor. A vegades són algunes lectures de paràgrafs que ens semblen significatius o que tenen un to adequat per a ressaltar el text. I, a partir d’aquí, l’autor faci els seus comentaris.
Just començar, a l’octubre, vam tenir en Jaume Huch. Berguedà, amb un llibre preciós de poemes. El va escriure durant la pandèmia, cada dia un poema a través de la finestra, on parlava, del temps, del seu sentiment, si estava content, o de la seva tristesa,o del seu neguit… nosaltres també vam regalar-li uns versos a alguns dels seus poemes. I ens va comentar les trifulgues editorials al nostre país.
Al novembre, aquesta vegada des del Museu de Cardedeu, la Rosa Maria va presentar a la Teresa Sagrera, amb ‘Cabells de gebre’ la remeiera Blanca, de Vila Maior, perseguida per bruixa i metzinera. Una novel·la ambientada a l’entorn del Montseny per reivindicar la seva història i paratges.
En Manel Alias, amb la sala del Casal del Jubilat, plena de gom a gom, quasi a vigília de Nadal, ens va dedicar més de dues hores parlant del seu llibre, “Rússia, l’escenari més gran del món”, tota la seva experiència viscuda com a corresponsal a Moscou. Un temps que se’ns va fer curt i que va ser molt participatiu, sort que cada assistent lluïa una cartolina vistosa amb un paràgraf destacat per fer-n’hi una pregunta. Si no hagués estat tot ben preparat encara hi seríem escoltant-lo.
Al mes de gener, a la Biblioteca de St. Antoni de Vilamajor, en Jordi Sedó, ens va presentar a l’Anna Porquet i a la seva novel·la “Descalces per casa”, molt ben escrita: és la història de dues dones, mare i filla, que volen ser independents i lliures, a dues èpoques diferents. Amb els títols enllaçats dels seus capítols en férem poemes on fins i tot hi va participar en Pere Grau des d’Hamburg.
Al febrer, la Maria Escala, escriptora mallorquina, va voler que li presentéssim al taller el seu llibre “Estimada Mirta”, un viatge a l’Argentina, d’anada i tornada, que ens introdueix als moments més crítics i difícils de la història actual del país. I em van animar que fos jo la presentadora ja que n’havia fet una sinopsis que va captivar a tot el taller a llegir-la.
Pel març, aquesta vegada al marc de l’Ermita de Sant Corneli, on fèiem l’exposició del camí recorregut pel taller d’escriptura del Casal fins a passar a ser els Tecamolsaires del Montseny, en Rafael Nadal, amb la seva novel·la “Quan s’esborren les paraules” ens va explicar la necessitat d’escriure un llibre dedicat a la seva mare que fa poc ha mort, però que en aquells moments encara li dedicava amb la família tota la tendresa que les presses li havia pres. Així completava la trilogia des de Quan érem feliços passant per Quan en dèiem xampany.
La Inés va presentar, a l’abril, en Biel Cussó, amb una obra premiada com a novel·la negra titulada “Sang Freda”, però que és una història plena de psicologia amb uns personatges complicats de passat tèrbol que s’han saltat la línia vermella i amb unes descripcions plenes de poesia.
El passat mes de maig, ens va venir a presentar el seu llibre, “Historia de una resiliència” en Jaume Junyent, metge de família, geriatria i cures pal·liatives, amb una lliçó d’experiència personal de superació per les persones que tenen malalties cròniques neuro-degeneratives, com ell mateix. I per fer palès que la dansa i la música són teràpies curatives, vam tenir el gaudi de contemplar com la Vanessa Fernández interpretava el bolero de Ravel.
I aquest mes de juny, fa tres dies, com acabament del taller, la Teresa Sagrera i en Ramon Gasch, han escrit, per segona vegada a quatre mans “Llaços de sang: les Bàrbares”, les dones de Girona, que van defensar heroicament la ciutat de la invasió napoleònica.
Però no tot s’acaba amb la presentació, sempre es fa un petit joc d’atzar, amb números o lletres, algú o altre del públic que sigui el guanyador, s’emporta cap a casa el llibre presentat.
Els escriptors que venen, després de signar els llibres, i gaudir d’un reportatge fotogràfic per l’Isidre Pujagut, marxen amb una bossa, amb flaire de comí dels nostres borregos i perfum d’ametlla de carquinyolis ben torrats, només com un petit agraïment a la seva atenció. Gentilesa de l’Ajuntament de Cardedeu.
- Joana Nevado Un dels llibres que m’ha colpit més de les presentacions és aquest de Resiliència. Llegint-lo ens convencem que tothom podem tenir la capacitat de superar els ensurts que poden aparèixer a la nostra vida… sense imaginar ni preveure’ls i que amb constància i amb reptes senzills, podem superar-los .
- Emília Bellonch Col·laborem setmanalment editant en diaris com el Matí Digital, Nació Granollers, el blog del GEM. El 9Nou… com aquest amb el títol de L’AMISTAD. No us podeu pas imaginar l’alegria que em regalen quan me n’hi editen algun.
Soc l’Amàlia LLobench. Em dic així perquè un dia vaig decidir canviar-me el nom. No volia trencar amb qui sóc i, vaig utilitzar les mateixes lletres per continuar sent jo.Soc una dona adulta. M’agrada estar acompanyada i també soc feliç en solitud.
Els amics que tinc; per no fer la parafernàlia de dir amics i amigues -que ho trobo una mica absurd-, són pocs. Es poden comptar amb els dits d’una mà.
Podreu pensar –pobreta quina tristor–, doncs no! La vida m’ha fet recapacitar sobre aquesta paraula i, crec que actualment la infravalorem molt i a tothom li diem amic.
Amics de veritat n’hi ha pocs. O sigui, tinc molts coneguts o companys de… i amb els quals comparteixo aficions i temps: sopem, dinem, anem de vacances, compartim moments d’oci. Però, a l’hora de la veritat quants d’aquests amics, es queden dia rere dia al teu costat? Os ho diré: ben pocs!. Potser: un, dos…
De mica en mica, van desapareixent, com la boira va inundant l’espai a l’hivern. Quan surt el sol, tornen. Per això no els considero amics, sinó coneguts.
Els amics de veritat, són aquells que m’acompanyen al llarg del camí, i tenen cura de mi i, els que m’envolten.
Són aquells que truquen, quan jo no ho faig i, pel to de veu saben si les coses van bé o hi ha algun problema.
Són els que ho deixen tot per fer-me una abraçada i saben estar en silenci…si no vull parlar.
Són els que m’aconsellen sense pressionar-me, i em deixen que faci el que crec. I si caic m’ajuden a aixecar-me.
Per més lluny que estiguin, estan al meu costat deixant-me tan espai com jo els hi deixo a ells.
Però ni el temps, ni les dificultats, esborren el lligam tan gran que hi ha entre nosaltres.
Agafo una copa, l’omplo de cava i brindo per la verdadera amistat.
Gràcies per estar aquí.
- Rosa Maria
La màgia de la narrativa, la creativitat i el compromís
Tens un personatge que et balla pel cap, però no saps com fer-lo néixer? O potser t’agradaria escriure una història de suspens. O a tu no et va això de les grans trames i prefereixes escriure de coses quotidianes, de detalls mínims. La teva biografia o la d’algun familiar. Sigui quin sigui el teu estil, el que és clar és que vols escriure una cosa única i original; una història teva; la història que portes dins. Només et fan falta unes quantes eines bàsiques sobre narrativa per poder fer-ho. Sí és així, apunta’t al taller d’escriptura dels Tecamolsaires del Montseny.
En el meu cas el temps que dedico a escriure està molt lligat al compromís social que la vida m’ha apropat. Des de sempre he tingut més necessitat de donar que de rebre. La sort d’haver escollit fer de mestra m’ho ha posat fàcil, només ensenyant català als nouvinguts he conegut moltes històries, la que més em va colpir va ser la dels nens de Txernòbil, els quals vam acabar tenint a casa i ara que en soc àvia ajudem de nets ucraïnesos al mig de la guerra. Al 2014 perquè ells m’ho demanaven vaig escriure la novel·la On vas, Irina? Que és l’escapada des de Kiev fins a Polònia de la Irina, amb el seu bebè dalt d’una vespa mentre es fan evocacions al passat i a les estades d’acolliment a Catalunya dels estius… era fàcil imaginar que amb les pedres del mur caigut de Berlín n’havíem aixecat feia temps un altre a Ucraina… però cap de nosaltres volia veure’n les conseqüències tan aviat.
Una de les nits que no podia dormir perquè no sabia res d’una de les nenes que havia estat a casa li vaig dedicar aquest poema que s’ha recitat en català, alemany i ucraïnès i també s’ha musicat. Aquesta és la màgia de l’escriptura que ens agermana amb altres arts amb la de viure més que cap. Em van venir al cap sis paraules que sonen molt semblant en català i en ucrainès… àngel, sobrevola, escola, aldea, tanc i plaça.
Filleta, dorm!, tota la nit, el teu àngel
cuitant com bon guardià et sobrevola,
t’escalfa el llit i t’acompanya a escola.
Espurnegen estels en els llacs de l’aldea.
Els nenúfars sota el glaç esclaten. El tanc
dispara flors. Tornaràs! Encara que la plaça
demà no et sembli la mateixa plaça.
Reconeixeràs el seu sol amb ales d’àngel.
Serà plàstic dissolt el canó del tanc.
La primavera de llàgrimes sobrevola
els camps verds. Sota el cel irisat de l’aldea,
veuràs brillar les claus de la teva escola.
Filleta, quan arribi l’estiu, no hi haurà escola,
ni els teus companys de classe. Dins la plaça
de l’alegria! Defenestrades, les cases de l’aldea
despertaran els somnis. Bon dia! l’àngel
cantarà quan tu tornis. Sobrevola.
Juga. Tu sola hauràs parat el tanc!
Si ja fos la tardor. I un altre tanc
de cartró està davant l’escola.
Deixa-li caure fulles… sobrevola,
Recorda que els arbres de la plaça
tenen les teves arrels. El teu àngel
persisteix sobre les runes de l’aldea.
Amb un llençol blanc sobre les fosses de l’aldea,
cobrirà el cor de sang, de l’avi, del pare, del tanc.
I tots, tots, només seran roses de la mà de l’àngel.
Perquè la poesia és això: reduir l’experiència del poeta a sentiments, i, per tant, transcendeix al temps i va més enllà. Els versos són l’essència que ens apel·la a cadascú de nosaltres, ens ajuden a entendre la vida, la meva, la teva i la dels altres. Cal tenir-ho present: el que ens fa humans a les persones són els sentiments i, quan no trobem paraules per expressar-los, anem més enllà on el pa i la música té la taula parada al país de la poesia…on també hi sereu convidats encara que sempre us hagi semblat que hi teníeu la porta tancada. Si empenyeu un xic, la trobareu ajustada i prou. Entreu-hi. Benvinguts!
