Sembla que de cop i volta s’hagi despertat una nova consciència. Potser perquè els rebuts del cost de l’electricitat ens fan bullir la sang o perquè veiem que no podrem fugir de la crema (aquest any està clar) de l’augment de la temperatura global del planeta, hem decidit ser ecologistes conversos. Tot d’una, sentim la necessitat ferma de formar part del grup de privilegiats que podem practicar l’ecologia energètica, previ benefici propi i sota pròpia teulada. No farem el propòsit, tot sigui dit, de ser consumidors conscienciats i mirar de modificar els nostres hàbits de primer món per tal de disminuir l’impacte ambiental. Això ja ho podríem haver pensat abans que la factura de la llum i el gas amenacessin el nostre pressupost familiar. Sacrificar, però, els luxes que la major part dels ciutadans d’occident considerem que portem incorporats per dret llei a favor de la millora ambiental no ens satisfeia plenament. Ara hem trobat una nova via per sentir-nos bons consumidors i a més exhibidors d’una modernitat que potser salvarà el planeta. El que ens omple de felicitat és que podem invertir per abaratir les factures de la llum i evitar cremar carburants maleïts.
Que la vocació ecologista s’hagi descobert en part arran d’un conflicte bèl·lic sagnant que ens ha tocat molt de prop les carteres, ens avergonyeix i ens justifica alhora. Com si fos un irònic plec de descàrrec, diem que fins fa uns mesos la major part no en volíem saber res perquè el benefici que es rebia consumint energia neta no compensava la despesa de la instal·lació i el manteniment. Però, tot d’una, sembla que tothom hagi fet un màster sobre el rendiment de les plaques solars, efectivitat de cada model, preus i ofertes de diferents empreses, bonificacions, i ajuts econòmics que la comunitat europea té a bé proporcionar a qui ja en du de sèrie.
Fins i tot, arribem a pensar en els nostres endins que és a partir d’aquesta descoberta que el problema ambiental pot començar a millorar. Millorar, no solucionar-se. De moment, només uns quants privilegiats es poden sentir protegits i protectors alhora, amb la teulada coberta de panells solars. Els mateixos que ja tenen al seu garatge o al pensament el cotxe elèctric que els permetrà presumir de no ser tan responsables d’emetre tant CO2 com la majoria dels usuaris (i gaudir de profitosos avantatges, tot sigui dit), encara que ja tinguin comprats els bitllets d’avió per anar a un altre continent.
La vella dita que diu que el diner crida el diner queda totalment actualitzada: el benestar crida el benestar. Com més superfície de teulada tinguem per cobrir (és a dir, un habitatge considerable), més injectarem a la xarxa, cosa que ens proporcionarà millor benestar dins la nostra llar. És fàcil preveure que, qui tingui la sort de tenir una segona residència, la cobrirà també amb aquesta meravella tecno-ecològica rebent o revenent l’energia produïda per un sol que ja no serà de tothom per igual.
Creiem que hem trobat la solució als nostres maldecaps de consciència, i volem creure que la penitència de pagar per poder pagar menys ens eximirà dels nostres pecats passats i futurs. I correm-hi tots, que sembla que algunes bonificacions ja no arribaran a tothom. Un cop més quedarà demostrat que qui quedi a la cua (en principi els menys afavorits) ja no podrà obtenir els avantatges dels primers.
Sigui com sigui, aquesta situació de canvi i aquesta nova consciència plena, al cap i a la fi, de bones intencions deu ser l’òptima i podrà apaivagar en part les nostres cabòries econòmiques i ambientals. Calia fer aquest pas, i tothom hi veu amb raó la repercussió positiva. Ja han aparegut les bateries virtuals i les comunitats energètiques, i un decret obligarà a instal·lar punts de càrrega elèctrica en llocs estratègics perquè cap vehicle elèctric passi ànsia. Però, com que sembla que el sol no s’acabarà mai, potser no caldrà modificar els gestos que ens han dut on som. Potser valdrà la pena tenir un segon cotxet elèctric, que no gasten pas. I posar aerotèrmia, que no volem passar calor ni fred. I perquè no ens posem una piscina, que ara la podrem escalfar amb el sol que encara és d’uns quants. I així, sense fums aparents, continuarem enfilats per un camí perillós que promourà un cop més el consum, aquest cop, això sí, disfressat d’ecologisme.
Un altre dia parlarem de l’aigua, que aquesta sí que sembla que es vol acabar, i ens queden molts focs per apagar.
