El 3 de març ha sortit al MD l’article de V. de León “Un any de guerra, un any de divisió a l’esquerra“, en el que l’autor critica les veus dels que propugnen una pau a Ucraïna, sigui com sigui, encara que l’agressor aconsegueixi els seus objectius (i pugui animar-se a atacar altres països) i per l’agredit sigui un suïcidi nacional.
Jo també em faig creus, com molts altres, de tanta ceguesa encara que sigui originada per bones intencions utòpiques. A les manifestacions que hi ha hagut a Alemanya (a Berlín, Hamburg i altres ciutats) es podien veure pancartes amb enunciats com “fer la pau, sense armes” (un vell eslògan dels pacifistes alemanys, dels temps que protestaven contra el rearmament alemany, o contra l’estacionament d’armes atòmiques a Europa), o “Cap arma! Diplomàcia!“ Al Parlament federal, tant l’extrema esquerra com l’extrema dreta també s’esgargamellen dient que és l’hora de la diplomàcia i que les armes només allarguen la guerra i el patiment. O sigui que tots plegats estarien d’acord, com diu en Víctor de León en el seu article que se celebrin “congressos de pau on no es dona veu a la víctima de la guerra i s’exigeix que aquesta no lluiti per la seva supervivència”.
A en Putin i la seva màfia tot això els hi va com l’anell al dit i es deuen mofar de tots aquests ingenus. Ja he dit i ho repeteixo: a pacifista no em guanya ningú. Però això vol dir negar-se a atacar ningú amb l’arma a la mà. Però negar-se a defensar-se si hom és atacat no és ser pacifista, és ser babau. L’error no és enviar armes a Ucraïna sinó no haver-les enviat molt abans, a poc a poc i sense fer soroll, ja des de l’ocupació de Crimea pels russos. Potser això hauria fet canviar els plans de Putin i els seus militars. Però això és aigua passada i ja no té remei.
Si s’arribés a una pau injusta que recompensés l’atacant i castigués l’atacat qui podria garantir que, amb qualsevol pretext basat en evidents mentides, a les que Putin ens hi té acostumats, aquest no tornés a provar sort i envaís altra vegada la resta d’Ucraïna, costés el que costés.
I parlant de les mentides de Putin n’hi ha prou amb la que deia que a Kíev hi havia un règim nazi, quan és ell el que usa procediments dignes dels nazis. Que a Kíev hi ha corrupció que Zelenski encara no hagi aconseguit extirpar? D’acord. Però, quanta n’hi ha a Moscou, on tot el sistema s’aguanta amb sistemes corruptes d’enriquiment de militars i altes jerarquies del règim?
Hi ha veus serioses que sense aprovar el que fa Putin a Ucraïna, ho volen justificar amb l’expansió de l’OTAN als països de l’est-europeu, contra els acords Bush-Gorbatxev. Ni que fos així, això no justificaria els bombardeigs d’hospitals i barris sencers sense objectius militars, ni les matances massives de ciutadans ucraïnesos a les zones que temporalment han ocupat els soldats russos i les seves unitats especials de criminals reclutats trets de les presons.
La pau no s’aconseguirà mentre Putin no vegi que tot el seu aparell militar no és prou per trencar la voluntat de defensa dels ucraïnesos. I això no serà fàcil, perquè o té l’èxit que persegueix o li perilla el lloc i potser fins i tot la llibertat personal. No sabem fins on pot arribar aquest megalòman imperialista, però per frenar-lo tant ara com pel que fa a possibles atzagaiades futures, armar prou Ucraïna és (malauradament) l’únic camí que pot donar resultats durables. Tota la resta és somiar truites.
“Fer la pau, sense armes”… Quin somni més bonic. Per desgràcia sembla que avui després de tants segles encara és vigent aquella dita dels romans: si vols pau, preparat per la guerra. I això serà així mentre hi hagi homes àvids de poder i de domini, a qui no faci fred ni calor, sacrificar pobles sencers per aconseguir-ho.
