Avui està previst que sigui el PSOE el partit que governi Espanya, un PSOE que fins el mes passat, com aquell qui diu, deia que Catalunya és igual que qualsevol regió espanyola i que l’amnistia no cap a la Constitució. No estranyi tant, doncs, que aquests dies tanta gent s’hagi manifestat en carrers i places en contra de l’amnistia, i no cal ser del PP o de VOX: basta haver escoltat pel dret i pel revés en tots els mitjans de comunicació durant els últims sis anys, amb judicis i presó incloses, afirmacions contundents com ara que l’independentisme era terrorisme d’estat. Els rentats de cervell fan el seu efecte, tenen conseqüències i ara molta gent se sent estafada.
El PSOE ha pactat amb Junts perquè necessitava els seus vots i ha modificat dràsticament el seu discurs per poder aconseguir-ho. No s’ha de deixar passar mai l’oportunitat de votar i cal aprofitar bé aquesta força en benefici dels seus votants. Junts s’hi ha pensat tot el temps que li ha calgut i al final ha decidit atorgar en préstec els seus vots. Avui, doncs, està previst que Pedro Sánchez esdevingui president del govern espanyol amb els vots de Junts, que, resumint el pacte signat, inclouen un reconeixement de la sobirania de Catalunya com a nació i el tràmit de la llei que ha de permetre l’amnistia. El tràmit es pot allargar fins a l’infinit, i amb això compten.
Recolzo la decisió de Junts perquè és un pas polític mesurat, apel·lant a la racionalitat per resoldre un problema polític enquistat des de la base del reconeixement del problema i la que ha de ser una posició i solució entre iguals. Però Pedro Sánchez i el PSOE no són de fiar: mai no han complert cap de les seves promeses i s’hi s’han assegut en una taula de negociació només ho han fet veure. Sap greu no poder posar-hi confiança, però la realitat de no complir ni pactes ni promeses s’ha mostrat persistent en el temps, per la qual cosa no és previsible que a partir d’ara facin el que no han fet mai. No voldria aixafar les expectatives, jo mateixa voldria creure que a partir d’avui canviarà la via per on ha de circular el vehicle de la història que ens ha de retornar al lloc que ens pertany i del qual mai no se’ns havia d’haver tret (per la força de les armes) des del 1714.
Avui està previst que Pedro Sánchez obtingui els vots necessaris per a ser president del govern espanyol durant els pròxims quatre anys, i qui dies passa anys empeny a l’espera que, de resultes de les eleccions catalanes, al govern de Catalunya s’hi pugui instal·lar un tripartit que amb guant blanc vagi dissolent com sucre a l’aigua la part de l’independentisme que ara ha negociat la investidura de Pedro Sánchez amb la força dels seus vots. L’estratègia de dividir l’independentisme des de fora de l’independentisme, però també des de dins, sens dubte està donant bons resultats per a la política espanyola, no pas per a la catalana.
No faig cap predicció, simplement he exposat aquí el que és en la ment de Sánchez, del PSOE i el PSC abans i després de signar cap pacte. Voldria equivocar-me molt i molt perquè estimo aquesta dissortada terra que vull lliure com vull respectada la seva llengua i cultura com en qualsevol altra nació europea.
