Aquest estiu, 3.397 militants d’Esquerra Republicana van determinar que Salvador Illa fos investit “155è” president de la Generalitat de Catalunya. Malgrat totes les promeses en sentit contrari fetes durant la campanya electoral –fins i tot del president Aragonès la mateixa nit del 12 de maig-, ERC ho va tornar a fer. Va tornar a lliurar-se, perdó, lliurar-nos a Espanya a canvi de res. Poc més de 3000 persones van decidir en lloc de tot un país. No serà per gaire temps.
Els republicans es van deixar ensarronar de nou pel socialisme amb promeses tan buides com grandiloqüents. Ens van presentar un “finançament singular” equivalent a un “concert econòmic” que ens donaria “la clau de la caixa”.
A l’agost ja vaig escriure aquí mateix a El Matí que tothom, inclosos els signants, sabíem que el PSOE no compliria allò acordat per la investidura de Salvador Illa. També vaig expressar que, de fet, la contraprestació en si era del tot secundària per a ERC. Havia caigut en una desesperació tal, que estaven disposats a signar qualsevol cosa amb la mal anomenada “esquerra” espanyola a condició d’evitar la repetició electoral. Si a més a més aconseguien contraprogramar l’agenda de les trobades entre Junts i PSOE a Ginebra i fer la guitza al president Puigdemont, doncs oli en un llum. ERC clavava així una puntada endavant a la pilota, tot confiant que la memòria dels electors sigui curta.
Per si els problemes del quasi centenari partit fossin pocs, aquest desembre 3.437 socis han avalat la candidatura de Militància Decidim i retornat Oriol Junqueras a la presidència.
De nou, qualsevol observador mínimament informat pot anticipar que el lideratge Junqueras 2.0 acabarà igual o pitjor que el Junqueras 1.0. Reempoderar l’artífex de la fracassada estratègia de submissió a Espanya no pot sortir bé de cap manera. Amb una concessió: entre l’original i la còpia, millor l’original. El Junquerisme sense Junqueras de la llista del NEN, propera a Marta Rovira, resultava una opció encara més depriment.
El vell/nou president d’Esquerra enceta aquesta etapa des de la feblesa extrema. Ho té molt costerut amb 13 anys de presidència a l’esquena, el partit desacreditat i tan agrament dividit, els resultats electorals a la baixa i l’abraçada de l’os socialista com a recordatori diari dels errors del passat.
Poc més de 3000 militants d’ERC a l’agost, i 3000 més ara al desembre han votat per tal que Catalunya vagi enrere com els crancs en el camí cap a la independència. Per ser sincers, ERC duu com a mínim des de l’octubre de 2017 remant per a l’equip contrari. La diferència és que ara li ha caigut la darrera fulla de parra i l’independentisme es pot començar a refer. Sense comptar amb aquesta ERC, com és obvi. Josep Antoni Duran i Lleida, Marta Pascal, el president Artur Mas o fins i tot Inés Arrimadas poden compartir amb Oriol Junqueras la seva experiència sobre què et passa quan desconnectes del bategar del país.
A Salvador Illa se’l veu del tot desubicat com a més alt representant dels catalans. Arrossegarà per sempre la vergonya d’haver estat el primer president de la Generalitat que ha intervingut en castellà al Parlament de Catalunya. Amb una investidura amb calçador a resultes d’una campanya electoral manipulada, la constant genuflexió al Borbó, la promoció de l’oli de Jaén o la renúncia al traspàs de competències ja pactades, Illa demostra cada dia que està fora de lloc en aquest càrrec. Els socialistes s’afanyen a espanyolitzar la Generalitat perquè saben que el Govern actual no reflecteix la voluntat dels catalans i volen fer via tot aprofitant l’oportunitat. Quanta pressa tenen!
L’independentisme només reprendrà el pols amb una oposició frontal al 155 i satèl·lits, que inclogui descavalcar-los per vies democràtiques de les nostres institucions. És just el que tan encertadament ens planteja l’ANC. Quant a Junts, el principal partit independentista, ha arribat al cap del carrer amb el PSOE i és qüestió de setmanes que talli amarres amb el trilerisme polític elevat a art. Això sí, prendrà nota de la impossibilitat de fer tractes amb els espanyols i, a més, constarà a l’acta dels mediadors internacionals.
El 2025 promet ser un any políticament fascinant. Empoderem-nos.
