La lluna és visible de dia perquè el Sol il·lumina les dues cares del satèl·lit. I en eixos dies que està darrere de la Terra es produeix la màgia. Quan m’explicaren a l’escoleta les fases de la lluna ho vaig contar als meus pares amb pèls, senyals i detalls. Mirar al cel, a poqueta nit o quan estàvem a la fresca, era d’allò que més m’agradava, especialment en el mes d’agost. A vegades, a la ràdio, sempre present a casa, sonava “Fly me to the moon” de Sinatra. Aquells anys, en plena cursa espacial, els adults parlaven molt sobre els coets a la lluna dels russos i dels americans.
Tenia uns veïns que deien que l’home mai havia estat a l’espai. Asseguraven que era un muntatge. Tanmateix, a la seua gosseta li deien Laika. Sempre em resultava contradictori, però jo gaudia molt escoltant les opinions de tothom. Aquelles nits d’estiu parlar del firmament era un clàssic. També esgotava la paciència del meu pare jugant a fer entrevistes. Ell l’entrevistat i, naturalment, jo l’entrevistadora. Tempus fugit!
Massalavés: les parets enderrocades
No obstant això, hi ha alguna cosa que no canvia per molts anys que passen. És la sensació d’estar a casa quan soc en el meu poble. He llegit a BioScience (2017) que els cants de les aus contribueixen a la sensació de seguretat en humans. Sembla que ajuden a reduir l’estrès i l’ansietat. Activen respostes fisiològiques de relaxació i evoquen associacions amb entorns naturals segurs. I és just a Massalavés on ho experimente i puc abaixar la guàrdia.
Sense semàfors
Allà no t’has de trencar el cap intentat saber qui és qui perquè ja ho saps. I si no ho saps ho preguntes, però et contesten amb una lleu indignació: «Sembles forastera!» No hi ha semàfors. I m’encisa. De fet, m’agrada més per allò que no té. I, que, en realitat, té molt més valor que totes les infraestructures o recursos que pots trobar en les ciutats.
Gentilici
No només és un lloc al qual sempre vull tornar. És un indret especial on, com em deia una persona molt estimada: mai et perdis res del que fan ací, en al·lusió als trets diferencials dels seus habitants i de les maneres particulars de fer. És a dir, allò que ens fa genuïns i que ens diferencia de la resta del món. I que, a més, a més, li dona sentit al gentilici de massalavesí o massalavesina.
Niu de caüllades
Aquests dies de desconnexió pense en una dita popular que escric tal com recorde haver-la escoltat als meus grans: “Massalavés poble antic. Les parets enderrocades. Pensant-se que era Madrid i era un niu de caüllades”. No sé d’on ve. Potser, creada pels veïns dels voltants per allò de la rivalitat entre els pobles.
Reflexionar
El mes d’agost és quasi un record, com ho serà aviat el temps de pau que sempre trobe a Massalavés. Així que en aquest niu de caüllades és on nexien les grans i menudes idees que han configurat la meua vida en els darrers anys. El millor lloc de l’univers per somiar, per fer volar la imaginació, per reflexionar i per pensar en el futur.
