D’aquesta catàstrofe romandrà l’esperit del poble salvant el poble, els voluntaris, els herois que s’arriscaren per ajudar els altres i la dignitat en majúscules de les famílies de les víctimes mortals de la DANA. Aquests dies m’ha encisat veure una foto d’una xica amb una pancarta que deia «All I want for Christmas is Mazón Dimissió». I un tuitero que afegia un text preciós a la imatge: «Un any després el desig s’ha complit». Doncs bé: «All I want for Christmas is justícia per les víctimes de la DANA». Perquè se la mereixen ells més que ningú i, darrere d’ells, els milers i milers de persones que compartim el seu sentiment.
I volem justícia perquè clama al cel i perquè ens han robat el temps. Li he preguntat a la IA quins temes han ocupat més espai als informatius d’aquest any arreu del món. Al capdamunt del rànquing hi ha el president dels Estats Units, Donald Trump, i els conflictes bèl·lics com els d’Ucraïna o Palestina. I, naturalment, també la catàstrofe de la DANA, de la qual algun dia caldrà escriure en termes de comunicació. No ho faig ara perquè l’actualitat és tan crua que cal parlar, sobretot, dels lladres de temps.
Lladres de temps que ens roben la vida
Hi ha lladres de temps gens sofisticats que ens roben la vida. Aquests dies visc en shock en bucle seguint la informació sobre la gestió de la DANA. Encara tinc la sang gelada escoltant l’exconsellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas, mostrant un desconeixement del territori que fa autèntic pànic. Tant és així que l’alcalde de Cullera, Jordi Mayor, ha aclarit que el riu Magre desemboca a Algemesí. Sembla inversemblant. Podria fer-ne un acudit, però no puc: em fa pànic pensar com arriben a càrrecs de tanta responsabilitat persones així.
Un altre testimoni que m’ha deixat glaçada ha estat el de l’exconseller d’Educació de la Generalitat Valenciana, José Antonio Rovira (i ara conseller d’Economia i Hisenda), admetent que va ser un error haver-se’n anat a casa. Diu que no tenia competències en seguretat i que el director de l’institut de Xest va morir perquè va prendre la «desgraciada decisió de tornar a València». De debò?
«Jope. Si necesitas algo nos dices»
Tot plegat és feridor, però encara ho és més el primer gest del nou president de la Generalitat Valenciana, Juan Francisco Pérez Llorca. Sabeu a què em referisc? Pérez Llorca ha nomenat Mazón portaveu de la Comissió de Reglament, en substitució d’Eduardo Dolón Sánchez. Mazón cobrarà un plus de 634,37 euros al mes. Per no parlar de la no remodelació del Consell que ha fet Pérez Llorca amb la flamant ex-portaveu del Consell i, encara, vicepresidenta Susana Camarero, que en conèixer en un xat, aquell 29 d’octubre, que «els barrancs estaven a punt de col·lapsar» va contestar: «Jope. Si necesitas algo nos dices». I com si la cosa no anés amb ella va seguir amb la seua agenda institucional. Què? Què?
I podria continuar amb aquestes bufetades emocionals, però no vull, perquè trobe infinitament més interessant reflexionar sobre les conseqüències que tot això té en les nostres vides. Som víctimes de les seues carències, de la seua falta de compromís, de la seua irresponsabilitat i de la cara tan dura que tenen mentint una vegada i una altra per mantindre el seu estatus després d’haver ficat la pota a un nivell estratosfèric. El que no sé és com poden anar cada nit a dormir tan tranquils mentre ja són 230 les víctimes mortals de la DANA.
La força de la raó
Si no fos perquè l’altra cara de la moneda són les víctimes d’aquesta catàstrofe em declararia apàtrida. M’impressiona el valor, el coratge i la dignitat d’aquestes persones que han perdut molt més que temps. Han perdut els seus i encara han d’estar ahí una vegada i una altra per plantar cara a aquests lladres de temps. Em pregunte d’on treuen la força per seguir al peu del canó sense defallir. Potser està en la memòria de les persones que han faltat, en l’honestedat amb què parlen i en que tenen raó. Em trenca el cor cada vegada que contesten a les barbaritats que, malauradament, són notícia. I pense com seguirien amb la seua vida si hagueren enviat l’alerta. Només una alerta. No els demanàvem res més.
