Estic en un cinema de Madrid. Sona Fosses del silenci de Pau Alabajos i l’emoció em recorre les dues galtes. Mire a dreta i esquerra i constate que el sentiment és compartit. No és per menys: són els minuts finals de La invasió dels bàrbars, de Vicent Monsonís. No tenia cap intenció d’escriure sobre la pel·lícula; senzillament la volia gaudir. Però és impossible no fer-ho, perquè aquest treball no em permet caure en la indiferència. Tinc una sensació molt semblant a la que vaig experimentar després de veure la sèrie documental Shoah, de Claude Lanzmann. Monsonís és, sens dubte, el Lanzmann valencià.
La invasió dels bàrbars
La invasió dels bàrbars podria semblar una pel·lícula més de memòria històrica, però no ho és. Des del minut zero t’atrapa en dos espais temporals que retrata amb una precisió absoluta. Tal com fa Lanzmann, Monsonís t’arrossega a un estat de reflexió profunda sobre el passat i el present. T’implica inevitablement en allò que transmet. I de fet, hi ha un abans i un després d’entrar al cinema. No tornes a ser la mateixa persona. Et mires el passat i el present amb els ulls del director i això t’obre una nova perspectiva que deixa una empremta inesborrable.
Moltes seqüències sacsegen les emocions de l’espectador. Són tan potents que traslladen d’una forma molt subtil més informació que les paraules. En concret, hi ha un creuament de mirades que gela la sang. Es produeix entre el xiquet que fa de fill de la protagonista i un republicà que està rebent una pallissa a la porta de casa a mans dels feixistes. La sorpresa inocent als ulls del menut contrasta amb els vianants que passen pel carrer impregnats de por, passant de llarg amb una falsa normalitat. Tot això ocorre mentre l’apallissat, que també ha normalitzat la repressió, li torna una mirada dolorosa i controlada al xiquet, entenent la innocència del menut.
Aquest és un dels pocs moments on la violència és implícita. Un dels grans mèrits del director és traslladar la brutalitat de la Dictadura sense deixar en les retines de l’espectador la ferocitat de les agressions. Ho evoca d’una manera tan impactant que desgarra el cor amb molta més intensitat que si s’haguessin vist els colps. No cal més. Tothom sap el que hi ha.
Nazis a València
La història de Monsonís et duu a escenaris impensables, malgrat conèixer els fets i la història. Es constata com la maquinària de propaganda feixista va estar a punt d’esborrar les visites que els nazis feien als franquistes valencians en la postguerra. I d’ací venim. No cal lligar molts caps per entendre les poques ganes que tenen alguns de mirar enrere. M’imagine en aquella època fosca els nazis sent rebuts pels feixistes valencians amb tots els honors. De tot allò només en queden tres fotografies, salvades de miracle, i que apareixen a la pel·lícula.
Passat i present
Però el treball de Monsonís, que s’ha rodat íntegrament en valencià, és molt més que això. És cadascuna de les històries amagades, silenciades o contades pels testimonis d’aquell temps. Potser canvien les circumstàncies, però en el fons és com escoltar, de nou, aquell horror que responia a un modus operandi recurrent. I, amb les diferències òbvies, el mateix passa quan retrata el present. En ple segle XXI encara hi ha persones que lluiten per saber on estan els cossos dels seus éssers estimats i han de bregar per poder soterrar-los amb la dignitat i el respecte que es mereixen.
