Si passem per alt la devastació que la pesta dels segles XV i XVI va provocar entre la població, la humanitat es troba al davant d’una davallada demogràfica sense precedents. Si ens volem expressar amb una metàfora alarmista, podríem afirmar que el gènere humà s’encamina cap a un risc d’extinció autoinfligit. Superat el primer quart del segle XXI, és evident que deuen ser les nostres pròpies accions humanes les provocadores del declivi del desig –i aquesta és la part més alarmant– de tenir descendència.
“Creced, multiplicaos y poblad la tierra” –disculpeu, però a mi no m’ho van ensenyar en català– es diu al Gènesi. Tenir descendència i dominar el món gestionant-ne els recursos entrava dins dels plans de Déu. Reproduir-se i perpetuar l’espècie humana era un deure implícit en l’individu, fins i tot quan aquest no era considerat encara un individu. Les famílies es consideraven beneïdes quan eren fèrtils, fins i tot quan alimentar tantes boques era una tasca tan penosa com impossible molts cops. Els fills i filles, però, asseguraven la supervivència de l’economia rural primer, i la industrial més tard. Com més progènie, més ma d’obra. Eren, a més a més, la “pensió” dels pares perquè havien de cuidar els progenitors quan aquests ja no podien treballar. Això de la felicitat que aporten encara no s’havia inventat.
Per deure religiós o necessitat social, i en col·laboració amb el progrés i els avenços mèdics, ens vam plantar en una situació de boom demogràfic a la segona meitat del segle XX. Allà vam sorgir els boomers (terme ara emprat amb menyspreu per definir persones ja desfasades), fruits d’una època estable i en certa manera esperançadora malgrat l’amenaça de la guerra freda. La superpoblació es va convertir en un problema afegit en algunes societats perquè es considerava que contribuïa a l’esgotament dels recursos naturals i la consegüent pobresa. Un trist exemple va ser la implantació de la política del fill únic a Xina, mesura que es va derogar totalment el 2016 per incentivar els naixements perquè aleshores el problema ja era el contrari.
Si jo fos creient de Bíblia pensaria que la humanitat ja ha arribat al seu límit i que ara ja toca decréixer i esperar l’apocalipsi. La realitat no és tan funesta però també resulta inquietant: com més oportunitats teòriques ofereix una organització social més avançada, més deutes i càrregues tenen els seus hereus envers la mateixa i menys motivació mostren de cara a perpetuar-la. Exceptuant classes socials més privilegiades –o en alguns casos menys afavorides– els joves o no tan joves en edat encara fèrtil no es plategen –o no poden plantejar-se–procrear com a objectiu vital. La pressió professional i econòmica i tot el que això comporta (compra d’un habitatge, inestabilitat laboral, dificultat per trobar parella estable), unit a la inseguretat en l’ordre mundial, i la mateixa enganyifa de la societat del benestar els ha passat factura. Tenir descendència ja no és una benedicció ni un deure ni una prioritat. La maternitat s’endarrereix a edats tardanes, cosa que pot comportar que només s’opti per tenir un fill o filla o, en alguns casos, cap.
I vés a saber si aquesta actitud no és la millor opció. Potser el món no necessita més població, sinó més justícia i repartiment dels recursos. Què faríem la generació dels boomers si ara estiguéssim en edat de procrear? Doncs segurament ens hi posaríem perquè, si alguna cosa hem après en aquests anys que ara ja ens comencen a sobrar, és que els fills no arreglen el món ni porten un pa sota el braç, però no desitjar tenir-los fa que el món sigui una mica més trist.
