La societat actual si en alguna cosa es caracteriza és pel seu frenètic devenir.
La vida és accelerada, o millor dit, l’hem transformada en una foribunda consecució d’experiències, obligacions, hobbies, productivitat a l’extrem; el que vulgarment s’anomena “cultura del tràfec”, aquesta metafòrica transformació verbal d’una realitat sobreactuada on fins i tot en el nostre temps lliure cal estar permanentment alerta i disposat a ser proactiu, enèrgic i decidit.
On hem deixat la capacitat de contemplació, el dret a observar les coses belles de la vida?
És una ingenuïtat anhelar la pausa? Descobrir l’immens poder del dubte, la fragilitat de l’instant per esdevenir més madurs i forts?
La implicació al màxim de la cultura productiva, el que s’espera obtenir de nosaltres mateixos a tota hora fa que moltes vegades desatenguem el desig profund, la claretat de pensament i ànima quan ens escoltem amb quietud i pau. Som ingenus? Pequem d’un candor malentès?
Reivindicar la imperfecció no hauria de ser quelcom estrany, tenir el desig d’emmudir davant quelcom bell, inexplicable, misteriós, captivador o quelcom que ens fa recapacitar, reflexionar com a éssers humans. Aquesta ingenuïtat flagrant independentment de la nostra edat, de qui som en aquesta societat.
Aquesta autenticitat i expansió emocional ens dulcifica la pressió extrema del nostre dia a dia, la hipnosi col.lectiva en la que estem immersos. Sense la possibilitat de pausa no és possible trobar aquell descobriment, aturar-nos i sentir-nos fràgils davant la grandiloqüència d’un univers inexplorat i alhora inundat de petiteses extraordinàries.
Treballar aquesta capacitat de sorpresa ens reafirma, ens manté un esperit lluminós davant la vida allunyant l’envelliment de l’esperit i fomentant l’esperit crític com un aprenentatge constant.
Gaudir d’aquest món i entendre la seva magnitud, relaxar l’autoexigència imposada com un valor del nostre segle discernint aquells moments d’importància dels que veritablement ho són per nosaltres, aquells altres instants íntims, creatius, màgics; aquells amb els que ens retrobem amb la infantesa oblidada.
