El parany del poliamor polític
Vagi per davant de tot que respecto i respectaré qualsevol manifestació d’amor entre els éssers humans. No hi ha res més bonic en aquest món que estimar el proïsme. Que tothom estimi com vulgui, carai!
Aclarit això, l’altre dia va arribar a les meves mans un estudi sobre el fenomen del poliamor i vaig sentir curiositat per llegir què deia. Per no fer la història llarga, l’estudi “The evolution of mythic monogamous marriage” de l’antropòleg Joseph Henrich publicat a la prestigiosa revista Philosophical Transactions of the Royal Society B apunta que les societats on s’instaura la monogàmia evolucionen millor i més ràpidament. A més té una incidència emocional sobre els individus, ja que el sentiment de gelosia remet i es regulen les hormones com la testosterona reduint-se, així, els conflictes derivats dels processos de l’aparellament —no només sexual— i establint llargs períodes de pau i entesa social que afavoreixen el progrés de la comunitat. Resumint, allò que s’ha dit tota la vida de “tres són multitud”— doncs, imagina-te’n més!
I pels que han arribat a llegir fins aquí i ja m’estan etiquetant com a demagoga, i què té a veure el cul amb les banyes, que no, no és una qüestió moral, sinó de gestió dels recursos emocionals i polítics. Si es multipliquen els focus de conflictes i interessos creuats en un mateix espai, és obvi que això genera fatiga a les decisions i esclata en un col·lapse de l’estructura.
Ara ens pretenen venir un altre cop amb la història de la unificació de les esquerres. Però quants cops necessita aquesta gent per adonar-se que no hi ha forma exitosa d’unir sota un mateix paraigua la multiplicitat ideològica que suposa el terme “l’esquerra”. Si ni tan sols la teoria li dona suport a aquesta amalgama, precisament per diferències de base fonamental entre les diferents branques de l’esquerra, trets irreconciliables, desavinences insalvables.
Cal tenir en compte, també, que l’homogeneïtzació forçosa no augura un bon final d’aquesta proposta d’acoblament d’esquerres i desembocarà irremeiablement a una desafecció total per part de l’electorat. Pretendre buscar solucions al complex panorama polític actual a remeis que ja van demostrar la seva nul·la eficiència em sembla de ser o un masoquista o un inconscient. Tenint les proves i sent coneixedors dels fets històrics, no entenc aquesta obstinació d’ajuntar les esquerres per fer front a la barbàrie de la dreta extremista que ens aguaita per clavar-nos els ullals i les urpes i dessagnar-nos.
Què passa? Ningú recorda l’espectacle de misèria política que el suposat pacte d’esquerres va oferir a la població davant la imminència d’un cop d’estat? La destrucció de l’esquerra va ser un artefacte que va esclatar des de l’interior, la mateixa desafecció entre els partits d’esquerra va fer el llit als colpistes per sotmetre’ns a quaranta anys de dictadura.
Per ser de llei, no és una qüestió exclusivament nostra, aquest vessant autodestructor de l’esquerra segueix patrons globals compartint el mateix destí. Les purgues internes, el sectarisme entre les files, les enveges, els rancors i la poca pràctica a la gestió del poder acaba per ofegar qualsevol projecte d’unió. No crec pas que la clau per combatre l’extrema dreta hagi de passar per la dissolució identitària de les diferents idiosincràsies d’esquerres sota l’emblema d’una gran esquerra —perquè això em sona molt a allò d’ “una grande y libre”—, ans al contrari, la pluralitat, la diferència, els petits espais d’aixopluc que puguin acollir la diversitat en minories estableix un espai de diàleg que s’ajusta a la societat en la qual vivim i amplifica les veus petites, els grups reduïts, els diferents i els significa donant-los un lloc. Això és el que vol dir un parlamentarisme plural i fugir d’una vegada per totes del concepte d’esquerres i dretes que l’única cosa que ha fet fins ara és condemnar-nos i extirpar-nos la possibilitat d’assolir un benestar social tangible on convivim sota un pacte de realitat multicultural que es preocupi per la justícia social on des de la nostra diferència tinguem les mateixes oportunitats i on siguem considerats iguals davant de la llei.
No volem matrimonis de conveniència ni unions poliamoroses fràgils entre les esquerres que acabin en divorcis que facilitin a la dreta imposar la seva. La solució no és diluir les identitats en un bloc homogeni i artificial, sinó madurar políticament: respectar la pluralitat a les urnes i saber pactar als despatxos des de la diferència. Perquè, si la història ens ha ensenyat alguna cosa, és que l’obsessió per uniformitzar l’esquerra és el pròleg més eficaç per acabar governats per la dreta.
