No són pas unes característiques físiques determinades allò que desperta en la majoria de nosaltres una necessitat d’ajudar. Ni tampoc ens tira enrere el fet que les persones que necessiten ajut no se’ns assemblin. Això no va de racisme ni de rebuig envers ningú. Això va d’empatia, una d’aquestes paraules que s’han anat fent presents en el nostre discurs –com l’assertivitat i la tolerància– procedents de les teories de l’educació en valors. Les actituds altruistes i solidàries necessiten un codi previ perquè es posin en marxa. Sense la capacitat de saber posar-se en els problemes que en principi ens són aliens, aquestes no es poden alliberar. Però aquest codi empàtic té també el seu revers: com més afinitat i semblança hi hagi entre les dues parts, més fàcil és fer una lectura emocional que permeti posar-se en la pell dels altres.
La desesperació portada a l’extrem –per bé que no existeixi una desesperació moderada– ens fa por, que no fòbia. I els ulls de la misèria acumulada generació rere altra no sempre es troben amb la nostra mirada. La impotència per la magnitud del patiment ens aclapara. Necessitem una distància intermèdia, cultural i física: ni tan proper el problema que ja se’ns hagi fet invisible, ni tan allunyat geogràficament o culturalment que no el puguem entendre. Ens cal creure que la nostra humil intervenció pot contribuir a l’esperança, a la fi del flagell, a la reparació del mal. Per això ha sorgit recentment una onada de solidaritat envers un conflicte –un de tants– en què ens podem emmirallar amb els protagonistes. Els hem vist als informatius esperar un plat calent exposats al fred, i després guardar silenciosos enmig d’una multitud civilitzada el seu torn per pujar al tren de la fugida. Els hem vist fugir també a peu de les ciutats, de vegades espentejant el cotxet del nadó, abrigats amb uns anoracs semblants als nostres, després d’haver perdut durant la matinada tot el que tenien. L’empatia dels corresponsals, i la nostra pròpia, ens ha fet trobar prou punts en comú perquè sentim la necessitat d’obrir els nostres cors –i cases– a persones ara tan vulnerables com les que fa temps que conviuen prop nostre o pretenen arribar a les nostres costes.
No va sortir cap furgoneta a rescatar joves subsaharians que pretenien saltar una tanca el mateix dia que va esclatar aquesta guerra mediàtica, ni van aparèixer noves ONG per demanar ajut per a famílies que finalment van ser desnonades d’uns infrahabitatges de la zona metropolitana. A canvi, l’etiqueta Ajut a Ucraïna ens fa obrir els ulls i memoritzar el número solidari. Ara veiem amb simpatia –també– com arriben a casa nostra famílies composades principalment per mares i fills petits i troben ajut desinteressat en llars privades o centres d’acollida. Cap dels seus infants quedarà sense escolaritzar i tothom tindrà sostre i cobertura mèdica. Aquesta actitud en aparença injusta per a la qual hem volgut trobar una explicació, no es detestable ni homòfoba. És, senzillament, un comportament humà i, per tant, imperfecte. I com que, afortunadament, el bon exemple imperfecte també s’estén, volem sentir-nos dins d’aquesta onada d’altruisme selectiu que tant de bo hagi de ser la darrera.
Fa uns dies algú molt proper em va dir de manera clara i directa que jo podria acollir una família. Perquè jo tinc un sostre, em va dir, i ells no. Analitzant la justificació de la meua negativa, he d’admetre que la meua empatia, aquella que hauria de posar en funcionament el mecanisme de la voluntat de donar auxili, no és un desllorigador prou eficient. Em falta un rampell, un punt d’inconsciència que només tenen uns quants éssers humans, un bri d’irracionalitat que de vegades fa caure obstacles. Em sobra la sensació de posar en perill un equilibri benestant que m’he guanyat a força de temps, la sensació de por a la precipitació i al fracàs. Em manca la valentia que tenen aquells que es llencen al mar a salvar vides desesperades, que alcen la veu pels més oblidats o que agafen un vehicle per recollir persones al llindar de la guerra. Em manca una clau que pugui obrir la meua porta sense pensar en les conseqüències. La meua actitud és, al cap i a la fi, humana també; per tant, imperfecta. M’esgarrifaré veient les atrocitats comeses, els crematoris mòbils, els cossos estesos als carrers. Respiraré alleujada veient que la major part de famílies refugiades han trobat un sostre i unes mans esteses, i em sentiré humanament imperfecta quan faci un somriure a aquella mare tan jove que, asseguda en un banc del petit parc amb expressió encara desubicada, parla amb els seus fills en una llengua diferent, tan llunyana i tan propera.
