De presumptes experts en el fenomen migratori n’és ple, tant d’aquells que només veuen meravelles en aquest procés, fins als més alarmistes que els atribueixen tots els mals. Aquestes posicions taxatives, però, normalment responen a persones que no parlen amb un coneixement profund i honest de la qüestió. N’hi ha que ni tan sols miren les dades, altres que miren les dades però no trepitgen carrer, i després estem tots aquells que mirem les dades i, a més a més, des dels serveis socials coneixem la realitat directa sobre el terreny.
Els treballadors dels serveis públics, ja siguin mestres i professors, personal sanitari, d’atenció al públic, etc. són, sempre, una font ben interessant i us recomano parlar-hi, si en teniu al vostre entorn. Jo us parlaré del meu àmbit concret, que en aquest cas és el torn d’ofici de l’advocacia, és a dir, la justícia gratuïta. Us comparteixo, doncs, algunes observacions i aprenentatges en aquests darrers anys d’exercici.
El primer que molta gent no té present, i que es descobreix molt ràpidament en qualsevol servei social, és que a l’Estat Espanyol –i en general, a la major part de la Unió Europea- hi impera, de facto, la lliure circulació de persones a nivell internacional. És a dir que, malgrat les normatives existents que presumptament impedeixen establir-se al país irregularment, la laxitud és total i aquestes gairebé mai s’apliquen. Per a establir-se a Catalunya és suficient amb arribar-hi: la resta de tràmits per a regularitzar la situació legal d’un nouvingut s’aconsegueixen amb temps, paciència i una mica de diners. Aquesta és una observació que qualsevol persona que treballi als serveis públics pot corroborar, i que sens dubte sorprendrà als qui només coneixen el fenomen migratori a través dels tòpics.
Un altre element que lamentablement no paro de comprovar, són les condicions de precarietat i guetització en què es troben les persones migrades. Qualsevol eslògan o mantra relacionat amb “l’acollida” s’esvaeix com el fum quan, ràpidament, des dels serveis públics un constata que lamentablement no estem acollint, sinó acumulant gent. En general, acumulem persones migrades de qualsevol manera, de forma caòtica, no organitzada i en quantitats massives. El resultat d’aquest procés de laissez-faire i no tutelat, és que la majoria de nouvinguts van a parar al mateix cercle de feines precàries, barris deprimits i condicions socioeconòmiques molt febles. Tot plegat, a causa d’una visió de país despreocupada i irresponsable, d’un model socioeconòmic de serveis i agricultura low cost, i d’uns serveis socials clarament sobrepassats.
A propòsit de la precarietat laboral, àmbit que conec bé per la meva professió, he constatat una cosa que em va sorprendre i també vull compartir. I és que una part important de l’explotació laboral es produeix, també, d’immigrants a altres immigrants. És una situació que es dona de forma força transversal en quasi totes les comunitats del nostre país i, normalment, consisteix en un esquema on la comunitat migrada més consolidada –o que prové d’un país més desenvolupat- explota laboralment els nouvinguts amb menys recursos i situacions més desesperades. A aquesta jerarquia material cal sumar-hi, a més a més, la poca cultura en quant a drets laborals d’aquestes comunitats, que operen amb un alt nivell d’irregularitats de tota mena, i manca de prevenció de riscos laborals.
Per últim, també vull fer esment de la qüestió de la llengua catalana. El que observem les persones que treballem a peu de carrer no és només un ús molt baix del català entre la població nouvinguda –això no és sorprenent- sinó que fins i tot, molts no l’entenen. Sense anar més lluny, fa poc parlava amb un usuari nouvingut que, en una decisió sàvia i encertada, va optar per estudiar un grau de formació professional, però es confessava incapaç d’entendre les –poques- classes en català que tenia al centre educatiu. La llengua catalana, doncs, és vista amb total llunyania –que no necessàriament antipatia- per la majoria de comunitats migrades. Unes comunitats que, no ho oblidem, resideixen molt majoritàriament a les àrees metropolitanes del país i, per tant, recomano no fer-se trampes al solitari amb les minories que sí han adoptat el català en altres àrees de Catalunya.
Podria explicar unes quantes observacions més, però de moment deixem-ho aquí. Em conformo amb haver aportat una perspectiva estrictament observacional, realista, no naïf i, per variar, deslligada de qualsevol interès particular.
