Si és que no tot
està escrit encara,
hi deu haver
més imatges ballant,
davant del mirall
on es pentina la paraula.
Escriure potser serà
serpentejar sobre un camp irisat,
tot fent les esses
amb la roda de la bicicleta.
Tombar-me en el coixí de l’oh!
i veure ovelles al cel,
extasiada pel blau que les esquila.
Despullar-me de la carn envermellida
i deixar emmorenir els ossos
que em tremolen.
Obrir malucs i anar parint amb ais,
els fills que no he tingut,
per por i per mentides.
Permetre que em xuclin els fulls blancs
per escoltar que em diuen mare,
cada dia.
Prendre la solitud com un amant
que em faci somriure
amb pessigolles.
Deixar constància de l’engany
i enganxar a l’àlbum de l’any
la seva fotografia.
Escriure, però,
no hauria de ser
comprar-me un mocador
i no plorar per no mullar-lo.
Per no haver d’esbaldir la sal
que em cou a les llagues dels dits,
les nits més llargues.
Continuar callant tot allò que no he dit,
i omplir el maleit silenci amb el tecleig,
del que l’atzar em dicta.
Vagar amb un tren d’alta velocitat
que no gronxi espai ni temps
ni em porti mai a casa.
Una mà sense el frec del paper
un cap sense recolzar
sobre una espatlla.
Que l’escriure sorgeixi
amb el fil adequat
el forat de la mitja.
Que si no em cura tapi
amb l’ordit i la trama la ferida ofensiva
del genoll pelat.
