Auschwitz i el meu veí
Les curtes tardes d’hivern el conviden a la reflexió, a reviure records, a quedar-te a casa amb els pensaments passats i futurs i buscar dins del bagul de l’ànima mil vivències.
Sóc gran, m’he fet gran, però la vida m’ha passat tan de pressa que la miro com una pel·lícula. Veig la casa de la meva infantesa com si fos ahir. Amb l’eixida assoleiada, plena de testos amb geranis, el jardí on s’hii combinaven tota mena de flors i veig aquella llar plàcida on no hi queda ningú.
I m’entristeixo i busco fotografies descolorides de la meva infantesa. A les meves mans hi cau una del meu carrer. Un carrer empedrat, amb una forta pendent i, en el llindar d’una porta, la figura del meu veí. Un veí que quan jo era una nena ell era ja molt gran.
Recordo bé la seva arribada desprès d’una llarga estada a França i Alemanya. No sé si havia marxat per motius polítics o per la seva voluntat però la seva tornada va revolucionar el meu carrer.
L’home vestia amb americana de quadres i pantalons de golf. Anava de casa en casa saludant als veïns. Jo, que no el coneixia, vaig agafar-li simpatia i ell em corresponia. I m’explicava mil coses del seu exili asseguts en unes cadires al carrer i m’ensenyava francès i em deia paraules en alemany que em deixava fascinada.
Més tard jo creixia i el meu veí s’envellia. Ell ja només vivia de records i jo d’il·lusions, però ell volia confessar-me una cosa. Una veritat que mai havia confessat a casa seva i que volia compartir amb mi.
A Alemanya, durant la guerra, li havien donat un fusell i havia disparat i mort quan li manaven. Es veia com un assassí amb una culpa a la consciència que no podia esborrar. Més tard el portaren al camp d’extermini d’Auschwitz i, gràcies a un amic, desprès d’uns anys duríssims es va poder escapar.
He visitat molts anys després Polònia i el seu trist i famós camp d’extermini d´Auschwitz i veia allà les imatges dels presoners amuntegats en barracons, amb aquelles vitrines plenes de dentadures i d’ulleres, amb les càmeres de gas, amb els rostres esquelètic i potser, perquè aquella tarda plovisquejava i l’aire que es respirava era de carn cremada, que em sentia tan deprimida, que les meves llàgrimes s’ajuntaven amb la pluja menuda que queia d’un cel gris.
I en aquesta tarda d’hivern melangiosa he pensat en el meu veí, en el camp d´Auschwitz i m’he sentit trista. Aquell meu carrer resta dempeus, amb les cases reformades però no hi ha un sol veí conegut, perquè els anys no passen en va i no hi ha res perdurable.
