El dolor pel proïsme significa alguna cosa més que netejar la runa d’un país destruït. Comptes corrents per col·laborar a pal·liar el dolor de la destrucció i de la pèrdua. Però això tan sols són diners. Diners per netejar i diners per abastir d’aliments una població famolenca. Molt bé. ¿Restauraran, però, aquests diners, el cor trencat, i el cos, de tota aquesta gent que viu, aquell que encara visqui, sense cap mena d’esperança? Em sembla que no hi ha prou diners al món per a una tal empresa. No es tracta només de diners. El dolor pel proïsme, si no va acompanyat de les obres de misericòrdia espirituals a banda de les materials o corporals, resulta aleshores incomplet i segurament hipòcrita -diner com a tranquil·litzador de la consciència. ¿Quin altre suport, que no sigui el dels diners, oferim? Aquests que diuen estimar tant la Humanitat en general, però no pas tant la gent i els individus en particular han volgut ara gairebé crucificar el bisbe de Donòstia perquè considera greu i dolorosa la destrucció material, però més greu considera encara la terrible crisi espiritual i de valors que travessem. I a tots aquests de l’esquerra dogmàtica i feble els ha faltat temps, també, per parlar d’imperialisme després que, un cop més, Amèrica hagi fet el primer pas i s’hagi posat al capdavant de les operacions. Un cop més.
