Pere Grau
Barcelona (1930). Estudis de Professorat Mercantil. Autodidacte intensiu en art i literatura. Alumne de Joan Triadú a les llegendàries classes de català del CICF (1955). Premiat a diversos certàmens literaris. Exiliat voluntari a Alemanya, on viu des de llavors. Traductor de 4 llibres de l'alemany al català. Col·laborador de l'Unilateral.
Alemanya, Espanya i la Covid-19
Quan ja semblava que la pandèmia es retirava fins a nivells dominables torna a picar fort. La xifra d'infeccions diàries que aquí a Alemanya durant unes setmanes havia estat entre les 2.000 i...
Temps era temps
Temps era temps, ensenyen a l’escola,
el mapamundi era diferent,
milers de segles ans que els nostres avis
rebessin un bocí d’enteniment.
Hi havia mar on ara hi ha muntanya
I al pol hi havia boscos...
Els punts sobre les is
Una observació prèvia: en aquest text d'avui, no és de cap manera la meva intenció insultar ni menystenir ningú. No és el meu estil. Només intento constatar fets i posar punts...
I malgrat tot, es mou…
Des de fa un mes i mig he deixat en pau els meus estimats lectors amb els meus informes sobre Catalunya. Això no vol dir que en el conflicte català en...
Tothom ho diu
Tothom ho diu
amb prou motiu
si encara té el cap clar,
el cor sense temences,
i amb falses prometences
no es deixa ensarronar:
Aquesta ensuperbida patuleia
tan plena de rancúnia i mala jeia
mai ens allargarà les seves...
Compàs d’espera
Com saben els lectors que em fan l'honor de seguir-me, un dels modestos granets de sorra que aporto a la nostra lluita és escampar detalls del conflicte català als eurodiputats alemanys,...
Versots de la transició nacional
Ja sé que no és temps de festes
I que s’acosten grans tempestes,
mes si trobeu un punt de pau
llegiu versots d’en Pere Grau,
un vell xaruc, que es dóna manya
a alçar la veu...
Temps era temps
Temps era temps, ensenyen a l’escola,
el mapamundi era diferent,
milers de segles ans que els nostres avis
rebessin un bocí d’enteniment.
Hi havia mar on ara hi ha muntanya
I al pol hi havia boscos...
El llast que no pesa
Duc un llast a la motxilla,
que no em pesa pel camí.
És el passat del meu poble
i els mots que tant han patit,
Els triomfs i les mancances,
les vergonyes i els llorers,
més derrotes...
Desfem sempre malentesos (2)
Una de les anècdotes viscudes personalment, que sempre he recordat, demostra com és de fals aquest retret que odiem a tots els espanyols pel sol fet de ser-ho. La reproduiré tal...
