No he entès mai perquè quan vas al metge et fan esperar entre tres quarts i una hora. Aquesta mania de donar la mateixa hora simultàniament a més d’un “pacient” (d’aquí deu venir el nom). Tant difícil és dividir les hores de consulta per la durada mitja d’una visita, més un deu per cert per imprevistos? Per què t’han de citar a les 18 hores si saben que no entraràs fins a les 19 h? M’he trobat, una vegada concertada la visita, amb més hores d’espera a la sanitat privada que a la pública. Pagar ja no és garantia de res. El meu record és 4 hores a la consulta d’un otorrino. Assentadet, esperant que em despatxin en deu minuts, total per dir-me que no s’hi pot fer res i cobrar al comptat la visita. En canvi al CAP de Barcelona on anava funcionen molt bé, en dies per concertar visita, quinze minuts d’espera mitjana, equipaments amplis i amable metge de capçalera. Altra cosa són les especialitats. Aquí, en el meu cas, si m’espero a que em donin dia i hora a la pública ja no hi soc, en aquest món vull dir. I que em dieu de les sales d’espera? Hi ha consultes privades a alguna clínica de suposat alt standing amb high tech nom on s’amunteguen resignats els clients, en menys espai que al metro. No entenc com el personal administratiu que t’atén, aguanta tantes hores darrera un taulell, amb un tamboret i pantalla a un pam, que no passaria cap inspecció de treball. Sales d’espera que, en algun cas, deuen ser una festa per virus i bacteris. Deixeu estar, si són de pediatria, els nens poden intercanviar més microbis que cromos. Si els portes perquè et diguin si estan malats, tens garantit que s’hi posin. Diagnosi assegurada i feina també. D’això se’n diu pagar la marca i no el servei. Finalment, això de la medicina privada no té res d’altruista. Treballen per curar però curen per guanyar-se la vida. No ho dic com un retret simplement és una constatació. I aquestes clíniques de renom, i les mútues, sembla ser que també xuclen quasi la sang als metges. Tot plegat és un negoci i com a tal té un objectiu: 1) guanyar 2) calés 3) curant; primer el verb, segon la pasta, tercer l’adverbi. Han de visitar a l’engròs per guanyar menys que un mecànic de la SEAT. La comparació de la relació esforç i preparació amb rendiment econòmic, en un i altra cas, és escandalosa. Ara bé, els metges no cobren, curen, que és més noble. Amb la bata blanca o verda fan la feina agraïda, si poden i en saben (que la medicina ha avançat molt però encara li falta, per desgràcia). Això de les bates, com les togues, pretenen investir de coneixement i perícia a qui les porta i poden arribar a ser la cuirassa que amaga el contrari. No són garantia de res. Ni les blanques ni les negres. També val per les sotanes i els uniformes militars, que tampoc son garantia ni de bondat ni de disciplina i coratge. Malament si aquests valors han de penjar d’un tros de roba. I serà l’amable senyoreta de l’entrada la que et donarà hora per tornar-hi, passarà la tarja de la mútua per la màquina o posarà els teus bitllets al calaix. I sense que ningú discuteixi la minuta. La de la bata blanca, la de la negra és diferent. La de la sotana es paga pel mètode alemany, com la línea 9, és a dir al final, quan veus la llum després del túnel. La de l’uniforme no té preu perquè la pau sempre és gratis i en canvi la guerra és un pou sense fons. Tornant a alguns metges, feina feta, cara torrada i cap al golf que dues tardes no és gaire. Però seria injust si no digués també que en conec alguns i algunes que són excel•lents professionals i persones, als que estic molt agraït.
