No fa gaire el regidor de Platges de l’Ajuntament de Begur deia que el municipi s’està desplegant un projecte líder per democratitzar el mar. Això ho deia arran de la reducció del nombre de boies autoritzades al litoral begurenc. Una de les coses que destaca és que el cost de les boies d’Aiguablava és de 5.000 euros.

Una altra idea del consistori de Begur va ser la d’habilitar zones de gandules i para-sols de pagament a les diferents platges. A la platja d’Aiguablava 240 m2 per a 40 gandules i 20 para-sols, Aiguafreda 84 m2 per a 14 gandules i 7 para-sols i a sa Tuna 108 m2 per 18 gandules i 9 para-sols. Sortosament la llei impedeix destinar més del 50% de la platja per a serveis de temporada.

D’aquesta forma, diu el representant municipal, s’eviten aglomeracions. Segurament deu ser una forma de tenir mitja platja sense aglomeracions i l’altra mitja amb baralles per disposar d’un espai. Llegia que es poden fer reserves des dels hotels. Hi ha llocs on tenen aquests para-sols, que eviten aglomeracions, gratuïts.

A mi, després de moltes hores de cavil·lar al voltant del curiós concepte de democratitzar que té el consistori begurenc, em ve al cap la paraula aristocratitzar. Hi ha una altra que és gentrificació. No es tracta que les platges de Begur siguin assequibles a tothom, es tracta de seleccionar qui podrà accedir-hi i gaudir dels seus serveis gràcies al poder dels diners.

Probablement molta gent que disposa d’un apartament de fa molts anys i que no li sobren els diners, veurà complicat destinar cada dia 50 euros per passar el matí a la platja. Total, que són 1.500 euros al mes. Clar que tampoc importa gaire, perquè, segurament, algú de més ric ocuparà el seu lloc. És la selecció natural, la més natural que hi ha avui dia, la dels diners.

Estem parlant d’un ajuntament que ha permès la destrucció de boscos i la muntanya per afavorir l’especulació salvatge amb la barbaritat urbanística dels Jardins de Sa Riera Living. Naturalment, l’ajuntament diu que és una obra legal i per tant va atorgar la llicència, però també que la construcció es fa en un lloc amb més d’un 20% de desnivell i a menys de 500 metres de la franja costanera i cosa que és il·legal. El TSJC decidirà. Tanmateix, l’Ajuntament de Begur podia haver evitat aquest desgavell, però es tracta del sector negocis que sembla tan atrau al consistori.

Moltes coses són evidentment legals i en altres és discutible, però l’opció de fer-ho depèn dels regidors. Begur viu del turisme, però no tot deu ser vàlid. Una possibilitat és que els ciutadans de Begur s’organitzin i diguin prou. Hi ha qui diu que cal esperar a què acabin les concessions per fer alguna cosa. No ho crec. I en el pitjor dels casos, en català diem que pagant Sant Pere canta. Tot és reversible menys la mort.

Begur és un exemple del que no ha de ser. Confiem que un dia la gent del poble deixi de dir “què hi farem?” i prengui decisions.