La pregunta pel sentit de la vida sorgeix davant l’evidència de la mort: si tot s’acaba i la mort és inevitable, té algun significat la vida? La Marta Torres li escriu una carta per buscar un valor als anys viscuts com a símbol, si pot ser, d’alguna cosa més.
Benvolguda vida,
Demà és el dia Tots Sants i he pensat que era un moment propici per compartir uns pensaments.
Tots estem tan ocupats buscant una sortida que no tenim temps d’aturar-nos i de descobrir el veritable sentit de la vida. No, no t’amoïnis, no et faré un monòleg avorrit. Suposo que tu també tens -com tots els mortals- problemes i preocupacions per resoldre. Però m’agradaria conèixer la teva opinió sobre diverses reflexions al voltant de la vida i la mort.
Tinc molt present aquella frase tan coneguda La mort forma part de la vida! Recordo que el pare la repetia com un mantra quan la mama va morir. Sé que ho feia per consolar-se. A mi en aquells moments no em va servir per apaivagar el dolor, ni per relativitzar la tragèdia familiar. Però el pare era fort com un roure, un home d’una peça, fet a si mateix, que va lluitar des de ben jove per aconseguir un futur millor:
“He caigut diverses vegades i m’he tornat a aixecar per començar de nou. Si no trobes el teu camí, no et rendeixis, construeix-ne un. No tinguis por d’equivocar-te, però esforça’t per no cometre el mateix error dues vegades”. El pas del temps és un bon mestre i molts dels seus consells, m’han servit quan m’he fet gran.
Certament, tu ets meravellosa, vida. Ens ensenyes a gaudir de cada instant d’alegria. Ens regales anhels, promeses, somnis, vivències i fantasies. Ens ofereixes mil oportunitats d’estimar, de valorar les més petites emocions, de demanar perdó, d’aprendre de les equivocacions i d’evitar ensopegar amb la mateixa pedra.
Però no tot son flors i violes. La línia que et separa de la mort és tan fina, que en qualsevol moment la teva claror s’esvaeix i passem tots a millor vida. Llavors ens penedim d’haver perdut el temps. Hem deixat escapar espurnes d’il·lusió, retalls d’amistat, bocins d’amor, pessics de desig. Ens costa desar en un calaix els desenganys, allunyar-nos dels retrets. I a poc a poc el desencís fa ombra al camí dels somriures i acaba enfosquint la lluentor dels nostres ulls.
Tu què opines de la mort? Desconec si tu i ella teniu una connexió secreta. Bé, no pretenc ser indiscreta, ni tafanera. Tens tot el dret de preservar la teva intimitat. Però vaig a fer-te unes preguntes, aviam si hi ha sort.
-És cert que la mort i tu teniu una relació conflictiva?
-Què diries als qui asseguren que la vida sempre perd la partida?
-No creus que el refrany “renovar-se o morir” més que un consell, és una amenaça?
Encara m’han quedat un grapat de dubtes al tinter, però ara t’he de deixar. He posat les castanyes al forn i no vull que se’m cremin.
Bella i llarga vida, nena!!
