Més endavant, ara no puc, no és el moment, potser l’any vinent…
I les ales es rovellen en el sac dels desitjos posposats per aquest demà que, potser, mai més no arribarà.
Somio. Somric. L’il·lusió del nou projecte em pressiona dins del pit. I és aquesta força la que avui aprofito per llençar-me al buit. I no he agafat les ales. He triat la capa de superwomen perquè estic més mona i vull més impuls.
Avui sí. He aparcat les pors. Els dubtes són al calaix… No té ni pany ni clau i potser tornen a sortir, però jo ja estaré per allà dalt, tocant els núvols, esquivant ocells o esquinçada per un llamp, no ho sé. Ho haig de provar.
I tu?
Voles?
