En primer lloc, i encara que no sigui el punt més important, vull parlar-los-hi de la meva profunda estupefacció, quan vaig llegir que afirmen que “han deixat enrere la seva indefinició”. Vaig mirar-me dues vegades el calendari per assegurar-me que el dia dels Innocents ja havia passat fa mesos. Per Déu i tots els sants (hi creguem o no), quina mena de lògica tortuosa tenen al seu aparell de pensar? República dins d’una monarquia, sobirania completa, però compartida amb Madrid, ser cercle i quadrat al mateix temps, volar i submergir-se alhora. Si d’això en diuen una clara definició que tots els déus de l’Olimp els emparin.
Com a demòcrata de soca-rel, tinc el més profund respecte per totes les opinions alienes i m’agradaria poder-lo tenir també per la seva, però m’ho posen ben difícil. Jo diria que ideològicament estic als seus antípodes. I no pas pel seu vessant social (sóc fill i net de treballadors, he treballat tota la meva vida i ara sóc un molt modest jubilat), sinó perquè en el vessant nacional jo sé clarament què vull, mentre vostès segueixen fent equilibris a la corda fluixa, en l’impossible intent d’acontentar tant els seus votants que tenen por de separar-se d’Espanya, com als que són clarament independentistes (un 34 % segons les darreres enquestes). I dic que és un intent impossible, perquè quan vingui el dia “D” tothom haurà de definir-se de debò, tothom haurà de separar el gra de la palla i, malauradament, vostès de palla en porten molta a l’esquena. Altres més radicals que jo dirien que el que porten és molta llana al clatell, però jo no vaig tant lluny. Només parlo de què no sé veure cap racionalitat en la seva boirosa posició.
Si vostès sostenen que la independència no és el millor camí, sinó que (per raons sobradament conegudes) seria millor una solució federal amb el màxim de sobirania per Catalunya, sembla que vulguin oblidar que això és el que la majoria de catalans volien i esperaven després de la mort del dictador; sembla que vulguin oblidar que l’acta de defunció de l’Estatut de Miravet va deixar morta i enterrada aquella opció; sembla que vulguin oblidar que el 90 per cent dels polítics espanyols (i encara em quedo curt) de la solució ideal que vostès proposen no en volen ni sentir parlar; sembla que no hagin capit que la federació de la que encara parlen de vegades alguns socialistes no passa de ser una versió descafeïnada del federalisme, un federalisme d’etiqueta, però no de contingut real. I fins i tot aquests són una minoria inoperant.
Senyors i senyores de Catalunya en Comú (o com sigui que anomenin el seu heterogeni poti-poti polític): si volen que la ciutadania se’ls prengui seriosament no n’hi ha prou amb parlar d’aquesta estrambòtica construcció política d’una república-monarquia-sobirana-supeditada-blanca-negra o de color de gos com fuig. Si volen comportar-se com polítics responsables han d’explicar, a més, quins elements creuen tenir per aconseguir-ho, amb quines aliances creuen comptar i en quin termini temporal aproximat creuen poder arribar a lloc. No s’hi val (sent ara on som) a parlar de terminis a llarga distància o de la setmana dels tres dijous. Al país li calen solucions possibles, no utòpiques. I tan ràpides com sigui bonament possible. I això no sembla que ho tinguin a la seva carpeta d’ofertes.
Encara es poden fer la il·lusió de sobreviure dins del còmode Nirvana de les seves utopies. Però fins al setembre, com a més tard, el seu castell de cartes se’ls hi esfondrarà als dits. Es trobaran encarats a haver de decidir si volen de debò el referèndum (sense adjectius) i si es posen al costat dels que volen fer-lo o si s’arronsen i diuen que un altre dia serà, germans. Hauran de decidir si donen suport als encausats, als inhabilitats, als empresonats, als multats, o si volen mirar cap a una altra banda, esperant que així els hi caigui algun premi de consolació. I llavors els ciutadans sabrem si vostès estan al costat nostre o al costat dels que venjativament voldrien esborrar tots els senyals d’identitat del poble català. Jo de vostès m’ho rumiaria molt. I ho faria aviat.
