(Traducció de la carta enviada al periodista Michael Ebmeyer, sobre el seu indignant article a ‘Die Zeit’ titulat “Unser neuer LieblingsKatalane” = “El nostre nou català favorit”.)
Benvolgut Sr. Ebmeyer,
Potser coneix vostè un o altre dels meus articles sobre Catalunya al meu blog https://peregraurovira.wordpress.com/. Si fos així, ja sap que sobre el president Puigdemont jo (com tants catalans) penso diferent de vostè. Si no els coneix, vull descriure-li quina impressió fatal ha produït el seu article als catalans que viuen a Alemanya i que m’han fet arribar el text de vostè.
M’esforço sempre a ser just i objectiu i per això no li repetiré aquí els adjectius que he llegit en relació amb el seu article. La majoria són aïrats, sobretot sobre el to burlesc (i sovint menystenidor) que usa vostè per parlar d’un home que (encara que vostè sembla que no ho comprengui) cada vegada es mereix més la gran estima que rep dels meus compatriotes. Jo tinc una altra reacció. En definitiva, m’ha fet posar immensament trist.
Vostè (crec jo) ha intentat fer un text divertit sobre un home que vostè creu que està molt sobrevalorat. Però li ha sortit una indigna caricatura d’un home que ha confessat públicament els seus errors de l’octubre del 2017 i que segueix lluitant amb èxit per les seves conviccions.
Un dels amics que m’ha enviat el seu article ha tingut ocasionalment l’oportunitat de parlar amb vostè i m’ha explicat que vostè no pot comprendre com és que els catalans puguin seguir algú que pertany a un partit que (en opinió seva) ha perjudicat molt Catalunya amb els seus afers de corrupció. Parlant obertament: m’estranya que es miri el tema tan superficialment.
En primer lloc, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va fer durant dècades una política pragmàtica que –com és sabut– els electors van premiar a les urnes. Sense aquest treball pacient en el passat, avui la possibilitat de la independència seria un acudit dolent. Que membres de CDC potser no hagin resistit la temptació d’una corrupció no disminueix en cap cas l’obra del partit. D’altra banda, els casos investigats de corrupció a CDC (i això no vol ser cap excusa) són una petitesa comparats amb els casos massius el Partido Popular del Sr. Rajoy (inclosos els sobres amb diners que el tan virtuós Don Mariano rebia com a “bonus per la seva bona feina”). Però aquesta ja és una altra història.
Sembla ignorar que Puigdemont s’ha distanciat molt activament del seu antic partit i està bastint una nova força que pugui actuar lliure de les càrregues passades. I fins i tot això no té res a veure amb la simpatia per Puigdemont a Catalunya o (cosa que vostè troba ridícula) també a Alemanya.
Benvolgut Sr. Ebmeyer: tot plegat no té absolutament res a veure ni amb un esquema d’esquerres i de dretes ni en la persona de Puigdemont. Es tracta de tenir consciència (o per alguns potser només el sentiment) que no es tracta d’una persona, sinó de la vulneració de drets fonamentals a Espanya, dels drets humans que són la base de la idea europea. Té a veure amb les mentides i amb les tergiversacions del fets que dia a dia arriben de Madrid. Té a veure (per gent una mica més ben informada) amb el fet que el referèndum d’independència era legal d’acord amb l’article 10.2 de la Constitució Espanyola (CE), encara que el govern espanyol no sembla que hagi comprés què ha significat per a Espanya haver ratificat els Pactes Internacionals de Drets Humans de l’ONU i d’incloure’ls a la CE de manera vinculant. El desig d’independència no és cap “camàndula afectada”, com vostè en diu burletament. I si vostè simpatitza amb l’esquerra, hauria de preguntar-se per què ERC i CUP en són tan acèrrims partidaris. El “procés” independentista per vostè és un camí fals, “una quimera d’un govern maldestre”. Certament, Puigdemont, el seu govern i els partits independentistes han comès un error fonamental: creure que a l’Europa d’avui ja no seria possible una violació tan extrema dels drets humans i de la decència política com ha fet Espanya. Però la lliçó ha estat apresa i les conseqüències són molt diferents de les que s’havia imaginat Madrid.
Que els catalans es mantinguin darrere de Puigdemont, senyor Ebmeyer, no té res a veure “amb un masoquisme català profundament arrelat”. Es tracta de dignitat i d’una fèrria decisió de no suportar mai més sense protesta les arbitrarietats de l’ultranacionalisme espanyol
Molt atentament
Pere Grau
