El Sr. Rajoy diu en seu parlamentària i davant l’opinió pública que el govern espanyol està i estarà sempre obert al diàleg dins el marc de la Constitució. El Sr. Mas respon que si volen diàleg, que fixin el dia i l’hora per parlar. La Sra. Sáenz de Santamaría declara a la premsa que el dia i hora de parlar eren el 8 d’abril a l’hora de la sessió del Congrés dels Diputats, a la Sala de Sessions, coincidint amb el debat de la proposta del Parlament. És a dir, abans que el Sr. Rajoy hagi expressat formalment la seva oferta. El govern espanyol fa ofertes amb data de caducitat retroactiva. Com que gairebé tots els seus membres són funcionaris en excedència –tot i que n’hi ha que no han estat en actiu ni quatre dies–, em pregunto si el termini de presentació d’instàncies per opositar també era retroactiu. Com s’ho van fer per presentar-se a les oposicions? Cada vegada em penedeixo més de no haver dedicat la meva vida a la física quàntica, que és l’única disciplina capaç de resoldre aquests enigmes.
La meva ignorància no abasta tan sols les lleis de la física. Tampoc sabia que una sessió plenària on es vota un projecte de llei és el lloc idoni per dur a terme una negociació. Dec ser ximple, perquè tothom pot adonar-se que en els debats parlamentaris els disputats exposen els seus arguments fins que convencen tota la cambra, i per això les tramitacions de les lleis sempre acaben amb el consens de tots els grups polítics. És com a la pel·lícula “Dotze homes sense pietat”, però aquí per comptes d’una dotzena de persones són 350, les que s’han de posar d’acord.
Em sembla que la Sra. Sáenz (de Santamaría) confon dos tipus de diàleg, el diàleg de negociació i el diàleg erístic. La diferència entre l’un i l’altre rau en l’objectiu final del diàleg. En el diàleg de negociació, dues parts (o més) discuteixen sobre els seus interessos amb l’objectiu d’arribar a un tracte final amb el qual tots puguin conviure. Aquesta mena de diàleg, quan es produeix entre forces polítiques, no es desenvolupa mai en una sessió plenària, sinó als passadissos o despatxos dels grups parlamentaris, o encarregant una mariscada en un bon restaurant i que pagui el contribuent.
En canvi, en el diàleg erístic, l’objectiu final es vèncer el contrincant dialèctic, rebaixar-lo o humiliar-lo. Cap de les parts que hi participen està realment interessada a canviar de posició, ni encara que s’hagi d’encarar amb dades determinants o argument convincents. És el tipus de diàleg que es produeix en una sessió plenària en qualsevol parlament del món. Hi ha autors que defensen que el diàleg erístic té una funció catàrtica –com la tragèdia grega clàssica. Jo, en això de la tragèdia, no sé si hi estic gaire d’acord. Veient la sessió del dia 8 d’abril, no m’atreviria a dir ni tan sols que es tractés d’una comèdia mediocre. Tot plegat no va passar d’una gatada com les d’en Pitarra.
Si el termini per al diàleg no hagués vençut, algunes persones de poc senderi encara haurien cregut que el diàleg s’havia de produir sobre la possibilitat de convocar la consulta. Però el Tribunal Constitucional ja ens havia advertit que aquesta possibilitat no cap dins l’actual Constitució. Ara bé, com que els membres d’aquesta prestigiosa institució són uns bons Jans, ens van recordar que la Constitució es pot reformar, i que si volem votar podem proposar una reforma de la carta magna que inclogui aquest dret. Suposo que a això es refereixen els membres del govern quan ofereixen diàleg dins el marc de la Constitució.
Doncs no senyor, la vicepresidenta espanyola ens aclareix a tots que tampoc podem dialogar sobre aquesta possibilitat, perquè no veu que hi hagi prou consens per tirar endavant una reforma de la Constitució. La Sra. Sáenz ha descobert un nou tipus de diàleg fins ara desconegut: el diàleg que per comptes de tenir com a objectiu arribar a consensos encara que siguin de mínims, pretén que les parts que ja estan d’acord es reuneixen per tirar-se floretes i fer uns gintònics. Suposo que s’ha inspirat en el bonic programa “Que tiempo más feliz”.
En definitiva, no hi ha cap oferta per discutir absolutament res, quan parlen de diàleg es refereixen a un monòleg. Estem davant un altre exemple de la grolleria, el cinisme, la mediocritat i la incapacitat intel·lectual dels membres del gabinet del Sr. Rajoy. Aquest és el respecte que senten envers el parlament i l’opinió pública del seu propi país. Res de nou, oi? Doncs no cal amoïnar-se gens, home, que tot ho arreglaran els senyor de la tercera via. Si no saben veure-la, només cal que segueixin els senyals on hi diu “Cap a l’adreçador”.
