(En el darrer article, es va ometre involuntàriament el veritable títol “Diàlegs amb Ostrogorski (VI). Per als qui encara seguiu incansablement aquesta sèrie del matí (equiparable al “cuéntame” però en versió de ciència política), us avanço que n’hi ha 22, és a dir que encara en queden, després d’aquest, 15. És a dir que porto escrits aproximadament 1/3 dels articles).
Pot ser que la nova directora, o alguns dels lectors, qüestioni aquesta dèria, tossuda i sens dubte constant, de dialogar amb el fundador de la ciència política. L’interès no rau en els meus comentaris que simplement volen acostar, exemplificar les regles que Ostrogorski va desgranant; el veritable interès és retornar a la política de la mà del fundador de la ciència política. Em comprometo a acabar-los durant el mandat de la directora actual, perquè confio que en els anys vinents, tornarem a parlar de política seriosament, i no futbolísticament.
Ens enfrontem a problemes nous, amb idees antigues, com sempre. Per això Ostrogorski és del tot necessari. El que ell va estudiar de la política de les democràcies del s. XIX és perfectament vigent, en la seva essència, avui. També us confesso que em vaig prometre no tornar a parlar de política en general fins que no els hagi acabat. És una mena de penitència autoimposada. Rellegint i comentant Ostrogorski, intento ajudar a repensar la política que sembla que des de fa un temps té tants experts, com entrenadors de futbol hi havia mentre el Barça ho guanyava tot. Dit això, el tema que avui ens proposeu, mestre Ostrogorski, és apassionant: el despotisme del govern de l’opinió.
Regla 31: La força de l’opinió pública que, sense criteri ni formació segueix sense esperit crític als partits, afebleix la democràcia. Molts pocs homes s’atreveixen a contradir la multitud.
Ai, ara em puc complicar molt la vida criticant a molts mitjans pagats per la Generalitat, o l’Estat espanyol. Només cal deixar clar, especialment als qui no ho sabeu, que gairebé tots els diaris, ràdios i teles de més audiència, tenen una part molt rellevant de subvenció pública. Els diaris i les teles d’opinió política viuen dels usuaris (generalment molt poc), dels anuncis (generalment de l’IBEX), i de les subvencions de l’Estat i la Generalitat. L’opinió pública està molt condicionada per la política dels governants. És un fet amb què cal comptar. La “gent” (la multitud) està condicionada. Contradir l’opinió forjada sota demanda i pagada amb total impunitat és literalment impossible. Esperit crític? Pot ser que existeixi… però divulgar-lo?
Regla 32: L’opressió moral del nombre ha existit sempre. El poder de l’opinió pública constituïda és il·limitat perquè condiciona actes i opinions del ciutadà.
Hi havia una dita, mestre Ostrogorski , que deia alguna cosa com: “coma mierda, millones de moscas no pueden estar equivocadas”. Tan difícil era ser ‘indepe’ als anys noranta, com intentar defensar, com a ‘indepe’, que ara toca ampliar la base. La baralla pel “relat”, un eufemisme per dir “opinió pública constituïda”, ha estat l’obsessió durant els darrers anys en el front ‘indepe’. Ho és en general sempre davant de situacions de conflicte. De fet ho és en general davant de qualsevol situació. Però els fets, la realitat és enormement tossuda i no perdona. El relat és un prisma. La realitat, un fet. Podem ajustar el prisma tot el que volem, que la realitat acostuma a no canviar. El poder del relat repetit fins a l’avorriment, sembla que ha d’acabar convertint-se en realitat. I no. Ho condiciona tot, això és cert. Ja podem anar dient que el rei va despullat, que si el relat convenç del contrari, el rei es morirà de fred convençut de què no anava prou abrigat.
Regla 33: Davant la potència de l’opinió pública, fins i tot el ciutadà emprenedor i audaç en la vida privada es troba acovardit. Però els més covards són els polítics de partit que només busquen com complaure a les majories que els hi donaran el poder.
Aquí, mestre Ostrogorski ens llegeix la cartilla a tots. Homes d’acció, amb excel·lent full de serveis en les seves empreses, o veritables líders d’associacions… acaben no volent problemes. Enfrontar-te al poder establert, al relat, a l’opinió pública, fa que se’t tanquin portes, que la gent et prengui per barrufet emprenyat, i en el millor dels casos, que et considerin un ingenu simpàtic. En el fons, mestre, ens dieu que si no diem el que veiem, som uns covards. En part és cert. En part, clamar en el desert o fer de “pepito grillo”, és massa cansat. Ara, la satisfacció efímera del “jo ja ho deia…” , no té preu. Però deixeu ben clar que covard, covard, ho és el polític que, per tal de ser reelegit i mantenir-se en el poder, només busca complaure a “la gent”. M’aturo i deixo que el lector faci la seva pròpia llista.
Regla 34: El despotisme del govern de l’opinió és molt més preocupant en una democràcia que els seus defectes més visibles, com són: la falta d’estabilitat, la feblesa en l’acció, la mediocritat dels caps de files, l’opressió de les minories o la corrupció en l’ús dels diners públics.
Pocs dies abans de veure com per enèsima vegada, a Espanya tornin a convocar increïblement eleccions, tot el que dieu sembla escrit per l’ocasió. Les enquestes (maleïdes enquestes!), que representen el govern de l’opinió, condicionen la democràcia. El PSOE tornarà a convocar eleccions per millorar el resultat perquè així li ho vaticinen les enquestes. Ho fa tot i saber que això genera molta més inestabilitat, que debilita l’acció política, que demostra que són tots els dirigents d’una mediocritat que fa feredat, que ho fan per excloure en la mesura del possible les minories del joc polític (ERC i PNV), i que, en definitiva, molt possiblement alguns interessos que no arribem a conèixer prou bé, però que podem sospitar-ho perfectament, en volen sortir beneficiats. Sí, mestre Ostrogorski, no m’atreveixo a dir noms. Si volgués ser valent, diria que l’IBEX hi és al darrere perquè no vol un govern a Madrid condicionat per i supervisat per ERC i PNV. Gràcies de nou, mestre, perquè encara que les vostres regles no ens consolin, ens permeten posar una mica més de lucidesa a l’embolic polític del moment.
