Si jo sabés compondre et faria la melodia més bonica del món. Histriònica com jo, barroca com tu. Amb notes dibuixant camins cap els teus llavis… Do, re, mi, fa, sol, que busquen la teva llengua, la, si, do, humida i juganera.

En el pentagrama tatuat a la teva pell, la blanca balla amb la negra i la corxera fa una doble pausa, deixa passar la clau de sol i se’n va al compàs de dos per vuit.

El sol major em xiuxiueja a cau d’orella. El la menor que em fa tirar el cap enrere. L’acord de quatre sons m’escalfa el baix ventre i el mordent superior m’arrenca un sospir.

Presto, tenuto, piano, piano

Forte, fortíssimo, forte-piano

Legato, staccato, crescendo, crescendo!!!

I a l’uníson, un crit.

Article anteriorAra o mai!
Article següentCarta al rei
Glòria Berbel
És natural del Baix Montseny, on ha nascut, crescut i on continua madurant. Llicenciada en periodisme per la UAB es guanya la vida com a tècnica de Recursos Humans a l’administració local. Li agrada escriure, jugar amb les paraules, vibrar amb la seva sonoritat i les imatges visuals que poden crear, però el que realment desitja és que aquestes paraules arribin a emocionar. És membre del GEM (Grup d’Escriptors del Montseny), ha col·laborat en el BaixMontseny.info, al Nació Digital Granollers, a Ràdio Vitamènia i a la revista Bagant. I en el seu palmarès té algun premi literari pels microrelats com “Pell de mare” o “También es verdad”, pel relat “Lazos de aire 2.0” i per la novel·la “Bòsnia, terra enyorada”.