És potser agosarada aquesta afirmació. De totes maneres, qui  la fa, o la fa de bona fe  – i té llavors, l’obligació de presentar alternatives fiables- o la fa amb voluntat de fer mal al més dèbil.  Perquè hi ha un País que no vol renunciar a ser com és, i a voler el protagonisme que li correspon. Si per tant, la situació que tenim davant ens mena a renunciar com som i a allò que volem, la divisió és inevitable. I no s’hi val a dir que la solució de tot plegat és el diàleg i més diàleg. Hem arribat a un punt que això ja és riure’s de la gent.  Dia sí i dia també s’estan burlant de tots plegats. Ara hem d’evitar sota pena de multa als clubs, que hi hagi xiulades als símbols espanyols. Demanen un miracle els qui es burlen constantment dels nostres símbols. Hem d’aplicar-ne la llei. I on són els nostres símbols als organismes que depenen de l’Estat?. On és el compliment de la Llei en l’ús del català a les institucions que depenen de l’Estat? I qui fa les lleis? Si som el 16% de la població amb quina garantia podem fer avançar les nostres propostes?

Si la democràcia és el govern de la majoria amb el respecte per les minories, com podem afirmar que l’Estat espanyol és democràtic? Al meu article anterior ho deia, l’Estat Espanyol no només no respecta les minories sinó que les vol fer desaparèixer . De tant en tant se li escapa de paraula, però el més greu és que ho està fent amb actes i decisions quotidianes. Cada divendres és una tortura. Ara ens treuen les responsabilitat sobre les adopcions. Anar buidant, anar buidant, i no pagant. On són els 700M€ de les infraestructures aprovats en la Comissió de Traspassos i posats al pressupost de l’Estat? I la burla constant en les inversions compromeses per la Ministra Pastor en Rodalies?.

La misèria econòmica fa sortir la gent al carrer. I la misèria nacional?

Cal arribar al final de la baixada per denunciar on petarem? Hi ha famílies que s’arruïnen perquè es van dessagnant inconscientment. Quina serà la nostra ruïna sinó n’aturem la sagnia?

Hi ha una alternativa a aquesta situació. Fàcil. Oblidem-nos del que som. Deixem assimilar-nos per Castella. I de tant en tant, fem la commemoració dels nostres desastres, com aquest cap de setmana faran els nostres connacionals del nord a Elna. Nosaltres continuarem commemorant el nostre 1285, que va ser el 1714. Continuarà essent festa nacional, 11 de setembre. De tant en tant una hissada de banderes, un himne, un crit, i el govern i l’administració a 600 km. S’han acabat les divisions. Ja som “un solo pueblo”. Mort el gos, morta la ràbia.

Que parli de divisions la Sra. Camacho, a sou de l’Estat, què vols que et digui, és la seva “missió”.  Quan la denúncia de divisió ens ve de polítics que estan en la lluita per superar-la, això em rebel·la.  No puc fer-hi més.

Josep Ma. Puig
Terrassa,1937. Va estudiar Lletres a la UB. Execeix càrrecs de Direcció d´Empreses des dels 28 anys, en diferents rams, Jubilat, exerceix càrrecs directius en el Tercer Sector. Militant d´Unió Democràtica des de finals dels 60, Actualment fa compatible càrrec directiu a la Fundació Família i Benestar Social amb els estudis d´orgue clàssic al Conservatori de Grau Mitjà de Terrassa.

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorL’ensarronada independentista
Article següentEl Pi Jove de les Tres Branques