Una de les poques coses clares en el panorama polític de CiU actual és el posicionament nítid i clar d’en Duran. Sabem què vol! A llarg termini, allà a l’horitzó gairebé tocant a Utopia, un estat confederal que faci una transició legal. I a la pràctica, mentrestant no arribem o neix l’arc de Sant Martí i per nar fent bullir l’olla, un pacte fiscal negociat amb l’Estat que el permeti sobreviure. Vol només un dret a decidir legal i una consulta legal. Amb aquests arguments, cal que Duran faci el pas i presenti amb la mateixa claredat als electors la seva proposta.
Quin sentit té que aquesta clara, concisa, respectable, aplaudida en molts sentits -per Foment, La Caixa, la Vanguardia, Roca i associats, i una bona part de la vella guardia convergent sector negocis – opció, no faci camí en solitari? Quin sentit té que es barregi amb el discurs de pal de paller, d’èpica tricentenària? Com ens ho mengem tot plegat?
És lícit i lloable que en Duran intenti les mil i una maneres de dinar amb les elits del poder, ja que dina que dina, alguna cosa acabes pactant! Però fins a quin punt ens fa feliços als electors SÍ/SÍ que circulin rumors de trobades sense focus entre en Mas i en Rajoy? Fins a quin punt ens fa mal en Mas dient “donde Quico dijo digo, yo digo Diego” amb la pantomima dels Espanyols votant sobre la consulta catalana?
Que es determini ja qui defensa la Tercera Via, i que negociïn el què hagin de negociar amb el govern de funcionaris del PP. Que es facin amics amb trobades folklòriques a l’Empordà, correspostes per “monterías en la Sierra”, que hi hagi més trobades sin “luz y taquígrafos”. Que pactin ara que l’economia revifa! (o no!) I que es deixin de somnis impossibles. Que ho facin i que s’enfrontin als electors, amb programes sensats i pragmàtics. Duran, fes el pas, valent, si en tens prous (de suports) i en Mas, siusplau, que es decideixi.
Feu, feu, que si no compartim el vostre programa i volem votar independència, prou que tenim, mal que us pesi, qui defensa Catalunya de l’espoli i la desaparició.
