Sembla mentida, però allò del raspall que tenen en un calaix a Madrid que va descobrir-nos el darrer dels liberals catalans (recordin que Pla va establir que a Catalunya, de liberals, liberals, només en teníem quatre: en Trias, en Fargas, en Duran i en Farell), aquell raspall que treuen quan arriben les visites tot dient “tu sí que eres un hombre de mundo”, “catalán, pero simpático” i tot allò… i que ha desllorigat tantes i tan fermes conviccions secessionistes, resulta que té efectes fins i tot sobre el cos diplomàtic destacat a la castissa metròpoli espanyola, i ha arribat fins i tot a omnubilar el clar seny, el que hauria de ser catecisme per a un experimentat jerarca de la diplomàcia vaticana.
Monsenyor Fratini, Don Renzo, Arquebisbe de Botriana (estudiarem el mapa per esbrinar si és ‘in partibus infidelium’), quaranta anys al servei de la més fina i docta de les ‘finezze’ diplomàtiques que al món sien, home discret, culte, humil i sofert com pocs dels il·lustres fills de Macerata, ciutat destacable per allotjar una de les més antigues universitats del món i ser bressol d’orientalistes i evangelitzadors que de l’Adriàtic portaren la vera Fe fins a la cort xinesa dels Ming (igualin la diplomàcia!).
Aquest home, curtit en el servei diplomàtic a la Santa Seu en destins tan feréstecs com Pakistan, Indonèsia, el Timor Oriental o Nigèria, aquest valent, perquè és la màxima de les valenties el silenci sofrent davant la infàmia de ser involucrat en falsedats a causa dels documents filtrats pel Vatileaks, aquest heroi de la prudència i l’estoicisme, fins i tot ell que fuig dels calditos del seu predecessor, ha caigut en el parany del raspall de Madrid i ha corregut a manifestar que l’Abat de Montserrat l’erra quan diu que el Vaticà reconeixeria una Catalunya independent. I mirin que l’Abat, Dom Josep Maria, a qui Déu i la Moreneta ens conservin, no s’inventa res, enfatitza el condicional, i mirin que el que diu ho fa emparat pel Compendi de la Doctrina Social de l’Església, pel Magisteri Pontifici, pel que ha estat la pràctica ordinària de la Santa Seu que podem resumir, per exemple, en aquesta preciosa sentència “La Seu apostòlica ha saludat favorablement la constitució del nou Estat, en reconèixer-ne entre els primers la independència; i, recordant amb força els drets dels pobles a l’autodeterminació, ha seguit amb una atenció particular els esdeveniments que vosaltres heu viscut, i ha apreciat la manera pacífica i democràtica amb la qual heu assolit la plena sobirania.” Ho manifestava l’aleshores Papa, ara beat i en breu si a Déu plau Sant, Joan Pau II, rebent i saludant la recent república d’Eslovènia, pel no massa llunyà maig del 96.
Però per si fos poc, i per si es volgués una font més propera i més actual (ignorant allò tan bell de l’actuar ‘sub specie aeternitatis’), mirin quin obstacle més insalvable es pot trobar la desafortunada i poc autoritzada nota del Nunci: “Per a parlar adequadament dels nostres drets necessitem ampliar més la mirada i obrir les orelles al clamor d’altres pobles o d’altres regions del propi país. Necessitem créixer en una solidaritat que «ha de permetre a tots els pobles arribar a ser per ells mateixos artífexs del seu destí»” Autor? Francesc, bisbe de Roma, suara com qui diu a l’exhortació apostòlica ‘Envangelii gaudium’.
Ja veuen, Papes, papistes, més papistes que el Papa, i Nuncis sense olor de ramat per causa del famós raspall.
